El nostre somni

L’IRRENUNCIABLE SOMNI D’UNA EDUCACIÓ PÚBLICA I DE QUALITAT

Per a molts el millor discurs de la història el va pronunciar Martin Luther King, de qui tots coneixem la famosa frase “I HAVE A DREAM”. Nosaltres també tenim un somni:

▪ En el nostre somni no s’eliminen mestres i professors dels col·legis i instituts...
▪ En el nostre somni els alumnes no s’amunteguen com sardines en llauna...
▪ En el nostre somni els centres reben els diners que necessiten ..
▪ En el nostre somni la diversitat no és ignorada, és atesa amb l’atenció que es mereix .
▪ En el nostre somni les famílies reben beques de menjador i de llibres...
▪ En el nostre somni les xiquetes i xiquets no han d’anar pels seus propis mitjans als instituts que van construir-se lluny de les seues cases....
▪ En el nostre somni no s’aproven lleis d’educació com la del ministre Wert...
▪ En el nostre somni cap alumne deixarà d’anar a la Universitat per problemes econòmics...
▪ En el nostre somni no s’envien a la cua de l’atur milers de companys interins...
▪ En el nostre somni no es contracten becaris per a fer la feina dels mestres...
▪ En el nostre somni l’escola pública és laica...
▪ En el nostre somni els nostres dirigents no ens desprestigien contínuament...
▪ En el nostre somni els diners públics són per a l’escola pública...
▪ En el nostre somni tots els docents estem orgullosos d’haver triat aquesta professió...
▪ En el nostre somni tota la societat s’uneix per a lluitar pels interessos dels nostres fills, defensem una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat per a tots ells.

Ja sabem que estem allunyats del nostre somni, i que estem vivint un malson. Però podem assegurar-vos, que malgrat les dificultats creixents de la nostra feina, tots nosaltres dia a dia desenvolupen la nostra tasca amb dedicació, ànims i il·lusió, perquè, encara que els nostres dirigents no es mereixen el nostre esforç, els nostres alumnes sí.

[Cançó] Feliu Ventura: Torn de preguntes

Tornde preguntes 

FeliuVentura

Lesnostres preguntes són incendis
Que les vostres respostes no saben apagar
I encara feu cara de sorpresa quan un cor inflamable desborda el seu batec?
No coneixeu el foc que crema com un cor al cos!

Les nostres preguntes són la ràbia
Que les vostres respostes no saben esquivar
Veureu com un dia serà cendra tot el que sobre cendra volguéreu construir
No coneixeu el foc que crema com un far al port!

Les nostres preguntes són la gana
Que les vostres respostes no saben satisfer
Encara ens n'oferiu les molles, i com deia l'Ovidi, "volem el pasencer"
no coneixeu la fam acumulada que tenim!

Les nostres preguntes són revoltes
Que les vostres respostes no saben ofegar
Sabem que heu escrit sobre les brases capítols d'ignomínia que no oblidarem mai
No coneixeu l'abast de la memòria que tenim!

Les nostres preguntes són la força
Que les vostres respostes no saben aturar
Veureu els senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreuconstruir
No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!

Vaga General Total

[Vídeo] El valencià a Alacant

[Vaga] Manifest. Ens deixen sense futur. #14N VAGA GENERAL

[Vídeo]: Seny - Què significa en el segle XXI segons Quim Monzó

[Llengua] Núria Puyuelo: Res de res o gens ni mica

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 12 d'octubre del 2012.

Res de res o gens ni mica

Núria Puyuelo

Sovint es confon el pronom res, que equival a ‘cap cosa’, amb l’adverbi quantitatiu gens, que significa ‘una mica de’, ‘poc’ o ‘en absolut’. Per exemple, direm “en Joan no recorda res (cap cosa) del viatge” i “a la Cèlia no li ha agradat gens la pel·lícula” (i no res). Gramaticalment, cal tenir present que amb un verb intransitiu només hi pot anar gens (“no ha plogut gens”, “no hi sent gens”, “no ha rigut gens”) i que el pronom res funciona com a complement directe en verbs transitius com ara vendre (“no ha venut res aquest matí”), veure (“no ha vist res del que li han explicat”) o sentir (“no ha sentit res”).

La confusió prové del fet que tant res com gens es tradueixen per nada en castellà i per tant es considera un castellanisme fer servir el pronom res en comptes de gens amb aquest valor quantitatiu: “No li costa gens portar-t’ho” (i no “no li costa res”), “no ha dormit gens aquesta nit” (i no “no ha dormit res”) i “no parla gens de francès”, en comptes de “no parla res de francès”.

Però hi ha alguns exemples una mica més enrevessats, en què es poden fer servir res o gens, tot i que amb significats ben diferents. Seria el cas de “la mestressa no pesa mai res” i “la mestressa no pesa gens”. En el primer exemple, s’entén que la mestressa de la carnisseria, posem per cas, no pesa mai la carn a la balança, i en la segona frase, el que se’ns diu és que la mestressa pesa ben poc i que no hi ha manera que s’engreixi uns quants quilets.

De la mateixa manera, la locució castellana nada de nada la traduirem en català per res de res (“del aumento de sueldo, nada de nada”, “de l’augment de sou, res de res”), o bé per gens ni mica (“no me gustó nada de nada”, “no em va agradar gens ni mica”), en funció del cas.

Sabíeu que…

‘Gens’ és un adverbi quantitatiu com ‘molt’, ‘força’, ‘bastant’, ‘poc’ i ‘gaire’. Cal recordar que en frases negatives, interrogatives i condicionals ‘molt’ s’ha de substituir per ‘gaire’. Per exemple, en frases com “no els agraden molt les bledes”, que hem de dir “no els agraden gaire les bledes”, o “trigaran molt a arribar?”, que hem de substituir per “trigaran gaire a arribar?”

 http://www.ua.es/personal/robert.escolano/aprenentatge/exercicis/exercicis/aprofundiment/indefinits/gensres01.htm

[Dialectologia] Les varietats de la llengua catalana

Joan Brossa: Vaga General

Per què fem vaga el 29-M?

PER QUÈ FEM VAGA EL 29-M?

Benvolgudes famílies:

El 29 de març els treballadors i les treballadores estem convocats pels sindicats a una Vaga General. Moltes entitats socials li donen suport. També els estudiants estan convocats per les seues organitzacions.

L’Assemblea de professorat* de ______________ ha estudiat la convocatòria i, en conseqüència, professors i professores del centre, així com altre personal de serveis farem vaga el dia 29 atenent la convocatòria dels sindicats. Es tracta d'una mesura amb la qual manifestem que estem en contra de la reforma laboral decretada pel govern central i de les retallades que el govern valencià ha realitzat en els serveis públics i en el salari dels empleats públics.

Farem vaga perquè estem convençuts de que amb els canvis radicals que la reforma laboral produirà en la contractació, la regulació de la jornada, les retribucions i l'acomiadament de les persones assalariades es produiran seriosos perjudicis en la qualitat de vida de la majoria i un empobriment general de la societat que, inevitablement, tindrà efectes molt negatius sobre els serveis públics. Aquesta reforma ens afecta a totes i a tots.

Farem vaga perquè la reforma laboral farà més fàcil i més barat acomiadar a qui ara té treball, tal i com ha reconegut el propi president del govern, que preveu que l'atur augmentarà el primer any de la reforma en 600.000 persones. A la llarga, quan es cree ocupació (si l'economia mundial i, especialment, l'europea milloren), el que haurà ocorregut és que haurà desaparegut la protecció laboral actual i la majoria haurà de treballar amb una major precarietat i inseguretat, amb la jornada desregulada i el seu salaris minvats i a mercè del que disposen els empresaris, entre d'altres coses perquè la capacitat de negociació dels sindicats amb les patronals haurà queda molt debilitada. En definitiva, la majoria dels treballadors i treballadores tindran pitjor condicions laborals, especialment els més joves, quan la riquesa del país serà major que en el passat.

Farem vaga perquè, des de fa mesos, el govern valencià no atén la seua obligació de proveir els recursos necessaris per a que l'ensenyament funcione adequadament: no sols es retarda en lliurar els diners per al manteniment dels centres, no paga les beques de menjador, retira les subvencions per a avançar en la gratuïtat de l'ensenyament, no substitueix el professorat que està de baixa i retalla el salari del professorat, mentre deixa sense treballar professorat interí. Al mateix temps, continua el balafiament de diners públics i no s'actua de manera exemplar contra les pràctiques de corrupció, com posen de relleu els nombrosos casos que hi ha en els tribunals de justícia.

Farem vaga perquè ens preocupa el negre futur que espera al nostre alumnat i als nostres filles i fills, que veuran com el seu esforç de formació serà trepitjat en accedir a la vida laboral.

Entenem que amb la vaga del dia 29, les famílies i el professorat podem renovar la unitat d'acció contra les retallades que ha caracteritzat fins ara la comunitat educativa d'aquest institut, en un exercici de solidaritat mútua que ens farà més forts com a societat civil.

ASSEMBLEA DE PROFESSORAT – IES / CEIP ______________ VALÈNCIA

* assemblea de professorat / professorat del centre / comunitat educativa /  ...

[Llengua] Núria Puyuelo: "Masculins i femenins alhora"

Masculins i femenins alhora

 

Núria Puyuelo

 

Sabíeu que el color pot ser femení? Jo ho vaig descobrir fa pocs dies llegint un text de Carles Soldevila que deia “el canapè folrat de vellut, sense pèl, d'una color pansida". Vaig cercar-ho i vaig trobar que color forma part d'un grup de substantius abstractes acabats amb -or que admeten els dos gèneres, el masculí i femení, tot i que el femení s'usa més aviat en la llengua literària i correspon a la forma que s'utilitzava en català antic. D'aquest grup també en formarien part amor, rumor, sabor, temor i dolor, entre altres. Ara bé, aquesta sèrie de substantius no es poden confondre amb alguns noms que acaben també en -or i que només són femenins, com ara olor, calor, esplendor, resplendor, suor i verdor, tots ells masculins en castellà.

Hi ha alguns altres noms que accepten tant la forma femenina com la masculina i que tenen el mateix significat, com són aviram, vessant –excepte quan és el pendent d'una muntanya, que només és masculí– crisma, mar, rentaplats, serpent –serp però és femení– i art, que generalment s'usa masculí quan és singular i femení en plural (“és un art figuratiu” i “es dedica a les arts gràfiques”). Per tant, podem dir que se'ns ha espatllat el rentaplats o la rentaplats i que entremig d'Europa i Àsia hi ha el mar Caspi o la mar Càspia.

Finalment trobem també diferències dialectals. És el cas del fel i el fred, que ens alguns parlants són la fel i la fred.

Som el poble, no l'enemic!

Sóc mestre

[Temps difícils]: La senyora de la neteja

Una senyora va a netejar a una casa un parell d'hores dues vegades per setmana. Després d'acabar la seua faena, s'adona que els amos de la casa no tenen menjar preparat aquest dia. Pensa que arribaran cansats del treball i no tindran ganes de cuinar, així que decideix quedar-se una estoneta més i preparar-los alguna cosa.

A la setmana següent, els senyors han de recollir un paquet a Correus, i els diu que ella l'hi recollirà sense problema: "Abans d'anar a netejar em passaré a per ell i us estalvie el viatge". Arriba a la casa, ja ve de Correus amb el paquet, ho deixa tot net i s'adona que el xiquet s'ha oblidat l'entrepà del berenar i els seus pares ja estan treballant. Després de netejar, agafa l'entrepà i es passa pel
col·legi a donar-lo al menut.

Dies després, els senyors li abaixen el sou. Sense explicació. Però s'enfaden quan la senyora va a netejar, només a netejar, i no els compra el detergent de la rentadora de camí a casa, o quan no s'ofereix voluntària per anar al banc o recollir el xiquet del col·legi quan es posa malalt.

Els mestres i professors fan les seues classes cada dia. Ensenyen tot allò que prepara els seus alumnes per a la vida. Avaluen els seus coneixements i els ajuden a superar-se dia a dia. Tot i que no entra en les seues obligacions el fer eixides i activitats extraescolars, decideixen voluntàriament a causa de la gran vocació d'aquest col·lectiu, participar en diferents activitats culturals i educatives. I ho fan amb il·lusió, amb l'únic objectiu d'enriquir l'aprenentatge dels seus alumnes. Però, de sobte, als mestres i als professors els baixen el sou. I els retallen diferents drets adquirits al llarg dels anys. I els de dalt intenten carregar-se l'escola pública, la que amb tant esforç han construït els mestres i professors durant generacions. I s'intenta desprestigiar els docents. Però la gent es mostra sorpresa i enfadada amb els mestres i professors perquè aquests ja no volen fer tot allò que no entre dins de les seues obligacions. En comptes d'agrair que durant anys, hagen invertit esforços extra en realitzar diferents activitats extraescolars que no estaven obligats a programar, se'ls retrau que ara no tinguen ganes de fer-les. Perquè se senten ignorats. Desprestigiats. Indignats.

Els mestres i professors demanen la teua ajuda per a lluitar per l'escola pública. Per recuperar el seu prestigi i que els reconeguen la immensa responsabilitat a la qual s'enfronten en estar educant persones petites perquè arriben a ser grans persones. I per agrair el gran esforç que, voluntàriament, han estat realitzant durant anys.

[Foto] Manifestació per l'Escola Pública i contra les retallades

Manifestació per l'escola pública i contra les retallades. València, 21/01/2012

21 G 2012: MANIFESTACIÓ PER L'ESCOLA PÚBLICA

[Textos] Joan Fuster: "Les llengües de demà", 6

Les llengües de demà, 6

Naturalment, les llengües no són "coses" fetes d'una vegada per sempre. Com qualsevol altre producte de l'home, pertanyen a la "història", i acompanyen o segueixen les evolucions i les revolucions de la societat que les parla. Poden arribar, fins i tot, a extingir-se completament: a "morir". Però, mentre viuen i estan en plena puixança, mai no s'estagnen. Flueixen, s'ajusten a les necessitats del temps, renoven o rejoveneixen contínuament els seus mitjans. La pretensió de "fixar-les" ‒ la gramàtica preceptiva, les Acadèmies i totes les altres maniobres del mateix tipus ‒ sol ser un expedient inevitable per a frenar-ne el curs espontani, que, sense això, tendiria al desballestament o a la dissolució. Ben sovint, els gramàtics i els acadèmics cometen la imprudència de convertir la seva tasca de vigilància en punt-d'honor ordenancista, i l'idioma escrit, el literari, a força de codis i de correccions, s'anquilosa i s'allunya del costum diari de la gent. De tota manera, fins ara mateix, la presumible separació entre la llengua literària i la llengua col·loquial gairebé mai no aconsegueix extrems lamentables: l'escola i la lectura contribueixen a difondre'n el model docte i estabilitzador, mentre que els escriptors procuren injectar-li les invencions de la conversa del carrer. Una influència recíproca és el normal. Allà on aquesta òsmosi no es dóna ‒ fos pel que fos ‒, l'afer hi pren un aspecte lleig i cada branca de l'idioma va per la seva banda: la dels llibres i els seus fabricants s'encastella en la seva ambició selectiva; la del poble, sense control ni lletra, voreja el caos. Evidentment, les llengües més "illetrades" són les que evolucionen amb una major rapidesa. Alguns etnòlegs testifiquen que, en certes tribus africanes de civilització paleolítica, el llenguatge dels avis amb prou feines és ja entès pels néts. Cal creure-ho.

Els habitants del món romànic parlem avui idiomes sorgits d'un llatí analfabet que les legions imperials i els colons imperialistes escamparen en la seva aventura. Dic: un llatí analfabet. Les condicions de vida de l'Alta Edat Mitjana no hi permetien una altra opció: les lletres, aleshores, eren ofici o solaç d'una insignificant minoria monàstica. Aquesta i la seva seqüela universitària, ja molt posterior, continuaren aferrades al llatí, amb una clara consciència de privilegi, que durà fins al segle XVIII. Les multituds ignares "parlaven" al marge de la gramàtica, i acabaren forjant unes llengües distintes. Un dia, algú ‒ un escrivà poc expert en el llatí, o els seus clients que així ho exigirien ‒ començà a posar el romanç per escrit. I tal fou el principi de consolidació per als nous llenguatges. Sense aquella primera tinta dels notaris i dels clergues de l'XI i del XII, la nostra actualitat verbal seria una altra. Poc a poc, per necessitat i per voluntat a parts iguals, els derivats del llatí aconseguiren estructura de "llengües cultes", això és, perdurables. Perquè, si bé les seves masses de parlants no deixaren de ser analfabetes, la situació es configurava ja, en els seus orígens, d'una manera molt diferent de la dels clans rupestres de l'Àfrica, que abans hem al·ludits. Sense comptar amb el que vingué després: universitaris, impremtes, Estats, televisors... Més o menys.

Però no hi acaba tot. Uns altres canvis socials se succeïren i repercutiren en les llengües. Una prova: acudim a un text del segle XIII, i a d'altres d'èpoques posteriors, en escalonada exposició. Passem de Llull a Metge, d'aquest a Martorell, de Martorell al Rector de Vallfogona, a un poema floralesc, a Carner, a Pla. O bé: de l'Arcipreste de Hita o Berceo a la Celestina, a Cervantes, a Gracián, a Moratín, a Zorrilla, a Galdós, a Ortega. O: de Villon a Rabelais o Montaigne, a Pascal o  Racine, a Voltaire, a Hugo, a Mallarmé, a Gide. O... Cada idioma ens ofereix el seu mostrari. I, si hem de ser honests, haurem de convenir que, en veritat, dins de cada idioma, hi ha hagut formes "d'idioma" molt dispars. No es tracta solament de variants filològicament qualificables. Hi ha, també, notòries alteracions del "dispositiu". Els escriptors que cito ‒ si la suposició, absurda, mereix ser acceptada ‒ no són "intercanviables" en la seva pròpia llengua. Cada un d'ells està irreductiblement lligat a l'estadi lingüístic en el qual s'insereix. S'escriu en la llengua que es posseeix: el fragment de llengua que es posseeix. I escriure és pensar, sentir, calcular. La nòmina podria ser ampliada, en efecte, a filòsofs i a homes de ciència.

Això és evident. ¿No serà, per tant, el nostre destí, la nostra oportunitat, bona o dolenta, carregar-nos amb el llenguatge exigu i cosmopolita, depravat i escolar, dels locutors de ràdio i de televisió, dels "tebeos" i dels buròcrates? Ens ha tocat d'encaixar aquest període d'"evolució"... Això no pot ser més cert. Tanmateix, ens rebel·lem contra aquesta presumpta fatalitat. Les "amenaces" són palpables: amb l'idioma que se'ns ve a sobre, ¿què es podrà fer? ¿Quines idees, quins sentiments, quins càlculs seran possibles a la gent de demà?

Les persones de la meva edat ‒ i encara no entro en els cinquanta ‒ han vist i viscut, en aquesta Europa sàvia i rural de les nostres entranyes, la vigència eficient de l'aladre romà. És un detall. Durant mil·lenaris, fins ahir mateix, el conreu de la terra, la confecció de mobles, la cria de semovents, els diners, les creences, les fidelitats cíviques, s'havien mantingut bastant uniformes. I no diguem la moral sexual i les relacions paterno-filials. De sobte, salten a la cibernètica, a les excursions a la Lluna i als satèl·lits teledifusors. ¿Què dimonis hi pinten ja, en aquest "salt", el Petrarca, el Quixot, Dostoiewski, La Rochefoucauld o Jaume Roig? ¿ I són Einstein i els seus fills i fillols els qui han guanyat la partida? ¿Quina llengua, dins i fora de l'Otan, resistirà el trauma? ¿En què consistirà "una llengua", en el futur?

Mentre escric aquestes línies, una altra por m'assalta: que les inquietuds que enuncio siguin, en fi de comptes, una por d'escriptor. Els qui ens dediquem a la manipulació de les paraules per guanyar-nos la vida, ¿no inflarem, no estarem dramatitzant l'esquema? Rotundament: sí. Però l'esquema no és un malson ni una fantasia "nostra". Respon a la realitat més diàfana. Els literats són, som, per ofici, els dipositaris de les virtualitats de l'idioma. Que siguem "això", o ho siguem més que ningú, no suposa que la resta de la població "parlant" manqui d'interés, d'interessos, en el tema. Allò que menys hi compta, en definitiva, és Shakespeare, Lope, Roís de Corella, Boccaccio o Baudelaire. El que importa és com "parlarà" la gent de demà.

Joan Fuster, Babels i Babilònies, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1972, pàgs. 178-183.

[Llengua] Les universitats valencianes reediten un llibre sobre gramàtica

Publicat en EL PUNT dilluns 14 de novembre del 2011

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/475274-les-universitats-valencianes-reediten-un-llibre-sobre-gramatica.html

Les universitats valencianes reediten un llibre sobre gramàtica

“Gramàtica Zero” planteja respostes concretes per a dubtes generalitzats

El Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, en col·laboració amb les altres universitats valencianes, acaba de publicar la 2a edició de la Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica. L'obra, redactada per Francesc Esteve i Josepa Mellà, es concep com un suport pràctic per a resoldre, de manera ràpida i entenedora, els problemes i dubtes més habituals en l'ús lingüístic, sobretot en la sintaxi, que és un dels aspectes més complexos i alhora menys visibles i menys coneguts de la gramàtica.

L'obra està formada per 73 fitxes que, d'una manera ben organitzada i entenedora, donen resposta als dubtes sintàctics més comuns tant dels valencianoparlants com d'aquells que estudien la nostra llengua. Aquestes 73 fitxes, alhora, estan organitzades segons quatre blocs temàtics més un annex:

1) Fonamental: arreplega les errades de sintaxi més bàsiques i freqüents, com ara l'ús del lo neutre o la incorrecció del gerundi de posteritat.

2) Errades típiques de castellanoparlants: tal i com assenyala el títol, aquest bloc tracta les errades provocades per la interferència lingüística amb el castellà; aborda temes que preocupen molts professors de llengua, com ara fer entendre la diferència entre gens, res i cap o entre els pronoms ho i lo.

3) General: incideix en aspectes que no són tan habituals, però que també solen provocar confusió, com ara la distinció entre baix-davall-sota o si no i sinó.

4) Termes gramaticals: s'hi fa una explicació de la terminologia lingüística que, inevitablement, ha calgut utilitzar en les explicacions anteriors, com ara adverbi, pronom relatiu, atribut...

5) Recull d'expressions errònies de substitució automàtica: és un annex que inclou expressions incorrectes i que no necessiten cap altra justificació especial, ja que només demanen conéixer i usar les formes correctes.

Així doncs, una obra que presenta tres grans novetats respecte a la resta de gramàtiques publicades fins ara: es concep com una obra complementària, ja que pel fet de centrar-se en la sintaxi, deixa de banda altres aspectes gramaticals (com l'ortografia o el lèxic), que són qüestions que es poden resoldre satisfactòriament recorrent a verificadors ortogràfics i diccionaris; s'allunya dels tecnicismes lingüístics habituals, que dificulten la comprensió als usuaris no experts, i incorpora un to més planer en les explicacions amb nombrosos exemples com a reforç a l'exposició teòrica; i, per últim, entén l'aprenentatge de la llengua en contextos multilingües, per la qual cosa fa referències constants a d'altres llengües europees, com ara l'italià, el francés o l'anglés.

Tot plegat, una obra imprescindible i de fàcil consulta, ben pràctica no només per als aprenents de la llengua, sinó també per als usuaris quotidians, pel fet que ens ajuda, d'una forma ben esclaridora, a entendre quins són els problemes reals i ens proporciona solucions ràpides a punts concrets.

OBRINT PAS - La Vida Sense Tu (VIDEOCLIP HD)

Jordi Camps - Un viatge lingüístic

Publicat a

• El Punt Avui. Edició Nacional 23-10-2011 Pàgina 46

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/467137-un-viatge-lingueistic.html

 

Un viatge lingüístic

Jordi Camps i Linnell

Joan-Lluís Lluís fa un elogi a la diversitat lingüística a ‘A cremallengua'

 

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es declara “amant platònic de les llengües”. “Parlar de llengües em permet parlar de moltes altres coses, connectades amb més o menys intensitat, com la política, l'ecologia, la religió o el sexe”, remarca.

És fruit d'aquesta passió que des de la tardor de l'any 2008 es va dedicar a escriure, setmana rere setmana, a les pàgines de la revista Presència sobre la diversitat lingüística com a leitmotiv. El resultat són desenes d'articles molt amens i accessibles al lector no especialitzat amb els quals setmanalment mostra, entre altres coses, l'enorme valor de la riquesa de les llengües del món, i alhora dóna veu a les llengües en perill d'extinció que els intents d'uniformització lingüística volen relegar al silenci. Ara una selecció d'aquestes “cròniques breus” ha estat recollida en un llibre, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Viena Edicions), que ja es troba a les llibreries.

Lúcidament, al pròleg, Matthew Tree compara el llibre amb un “viatge”, en el qual es convida el lector a fer un trajecte “ple d'aventures” des dels orígens de les llengües fins a la mort d'algunes. Així, des del primer article o capítol, que tracta sobre l'origen de les llengües amb l'hebreu i l'episodi de la diversitat lingüística de la torre de Babel, fins a descobrir en el darrer que Batman també parla català, el lector s'endinsa en un recorregut apassionant en què es fa ressò de molts casos lingüístics “que o bé coneixem o bé no coneixem prou”, en paraules de Tree. Pel que fa al català, que és tractat en el terç final del llibre, Joan-Lluís Lluís és prou eloqüent recordant com és de fàcil fer desaparèixer una llengua (una defunció cada dues setmanes, segons els lingüistes). Apunta que, a diferència de les societats autàrquiques, els estats moderns (a excepció de Suïssa i l'Índia) potencien la seva llengua predominant i les xifres no fan més que augmentar aquests temors: només entre el 2% i el 3% de la població mundial parla el 90% de les llengües petites.

A la pregunta de si s'ha de témer per un enterrament proper del català, Joan-Lluís Lluís declara que sí, “a mitjà termini”. I no s'escapen els mateixos catalans d'aquesta situació, com deixa clar en el volum. “Els catalans, per sort, encara podem decidir quin serà el futur de la nostra llengua.” Però, amenaça, si deixem que els altres decideixin per nosaltres la profecia es farà realitat.