Eugeni S. Reig - El lèxic popular en la llengua culta

Eugeni S. Reig

Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes –algunes de les quals són d’origen àrab, mossàrab o aragonés– que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó –i també renyonada, renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d’or. Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat. Aquest verb ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L’aigua que brolla amb força d’una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió, vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d’una església. ¿Som capaços d’imaginar-nos com devia d’eixir el pas de l’església per a poder dir que sortia? I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, parabales, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama crua, de rapafuig, de raspalló o de repica’m el colze, o d’exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s’ha acabat el cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el caràcter sorprenent d’alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que l’exclamació ¡Déu n’hi do! té el mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem dient-ho molts de nosaltres.

La llengua normativa que s’ensenya a l’escola no ajuda precisament a la supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d’un estudi seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua correcció i no s’atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el coneguen i, fins i tot, l’usen habitualment en l’àmbit col·loquial. Nosaltres, els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d’estudiar-lo de manera seriosa i conscienciosa i hem de transmetre’l als nostres descendents. I, evidentment, hem de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de comunicació, en l’escola i en la universitat; hem  de procurar que el lèxic tradicional valencià siga normatiu i, per tant, hem d’aconseguir que l’arrepleguen els diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic tradicional valencià perquè no l’arrepleguen els diccionaris normatius i, de retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l’usem mai en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens decidim d’una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de segles.

Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d’ací a uns quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres equivalents apreses en l’escola i en els mitjans de comunicació?» Jo, sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies sociològiques – i, fins i tot, m’atreviria a afegir psicològiques – no són favorables a eixa substitució. L’única substitució lingüística que està disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe. Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme més o menys diglòssic, però bilingües. L’altra meitat de valencians són monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa. Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l’anella d’una cadena, hauria d’usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l’objecte citat i que qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l’escola eixa paraula valenciana i li han explicat que l’objecte en qüestió s’anomena baula, emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no l’entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon grapat de vocables alhora, el xiquet se’n passarà al castellà i així es sentirà segur, ja que tots l’entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d’aconseguir que la llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s’haurà perdut per a sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia. Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant que ens envaïx, si no parem l’empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle xxii, podem estar ben segurs.

Article publicat en EL PUNT dilluns 24 d'octubre del 2011.

[Lèxic] Rentadora o llavadora?

Article publicat en EL PUNT dilluns 14 de març del 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/382275-irentadora-o-llavadora.html

¿Rentadora o llavadora?

Eugeni S. Reig

El verb llavar significa: «Netejar amb aigua a soles o amb aigua i sabó (o detergent, o xampú, o altres productes de neteja).» Podem llavar la roba, llavar el paviment, llavar l’escala, llavar el cotxe, llavar-nos les mans, llavar-nos el cap, llavar-nos el cos, etc. Tenim l’expressió popular llavar la cara(a algú) que significa 'afalagar-lo per guanyar-li la voluntat amb la intenció d’aconseguir alguna cosa que ens interessa, adular-lo'. Tenim el refrany:Una mà llava l’altra i les dos la cara. Si diem que algú no llava cap cap que no li isca tinyós volem dir que la persona de qui parlem té molt mala sort, que totes les coses que fa en la vida li ixen malament. Derivats de llavar són llavanera (equivalent a bugadera i ruscadera), llavat (equivalent a lavativa), llavatori, esllavassar, (i la variant formal desllavassar), desllavar, llavutxar, llavador, etc. Moltes vegades he oït, quan algú es queixa que té molta calor, que li han amollat la impertinència següent: “¿Tens calor?  Tira’t al llavador.” L’herba roquera, espècie Parietaria officinalis, en alguns llocs rep el nom de llavatasses perquè és útil per a llavar porcellana, pisa, vidre, etc.

El verb rentar significa: «Aclarir amb aigua neta allò que s’ha llavat amb sabó, detergent, xampú o altres productes de neteja similars.» Podem rentar la roba, l’escurada o qualsevol altra cosa que hàgem ensabonat; podem rentar-nos les mans, la cara, el cap, els peus, el cos, etc. També significa «netejar només amb aigua», com quan parlem de rentar la fruita o la verdura o de rentar-nos la cara o les mans. Derivat del verb rentar en la darrera accepció és el substantiu rentó, que fa referència a l’acció i l’efecte de rentar.

Per tant, en la llengua dels valencians, quan en l’acte de netejar alguna cosa emprem, a més d’aigua, altres productes de neteja, hem d’utilitzar necessàriament el verb llavar. No podem dir que ens rentem les mans amb sabó, hem de dir que ens llavem les mans amb sabó i, després, ens les rentem amb aigua a fi d’eliminar el sabó.

Per consegüent, ¿com hem d’anomenar els valencians la màquina que s’usa per a llavar la roba? Doncs hem d’anomenar-la, imprescindiblement, llavadora, perquè anomenar-la rentadora implicaria admetre que la màquina l’única cosa que fa és rentar la roba i, per tant, la trauríem quasi igual de bruta que la fiquem. Per a llavar la roba i deixar-la neta cal que afegim en la màquina sabó, detergent o algun altre producte adequat de neteja. Només amb aigua clara no pot netejar-se una roba bruta, amb taques i greix. I espere que no hi haja ningú que em diga que posant l’aigua a noranta graus de temperatura i tenint la roba tres hores pegant bacs dins la màquina acabaria eixint neta sense usar cap producte químic afegit. No se m’ha acudit fer eixa prova, però, encara que fóra veritat que així es poguera netejar la roba, això no ho faria mai ningú que tinguera en cap en el seu lloc perquè seria un balafiament absurd d’energia i una pèrdua lamentable de temps i, damunt, molt probablement, la roba eixiria feta péntols.

I ¿com hem d’anomenar els valencians la màquina que s’usa per a llavar la vaixella? Sembla prou evident que hem d’anomenar-la llavavaixelles. També podríem anomenar-la, lògicament, netejavaixelles i, fins i tot, escuravaixelles, ja que els valencians (excepte els de les comarques més meridionals) usem el verb escurar per a expressar el concepte de llavar la vaixella. El que no podem fer és anomenar eixa màquina rentavaixelles perquè això significaria que la màquina només fa que rentar les vaixelles que hi fiquem i això seria una estafa colossal. Les instruccions de la màquina ens indiquen que, abans d’introduir els plats, tasses, culleres, ganivets i altres objectes dins la màquina, hem de posar-los davall del doll d’aigua de l’aixeta i rentar-los a fi d’eliminar les restes de quemenjar adherides. Si, en acabant, resulta que la màquina no fa altra cosa que pegar-li un altre rentat, mal negoci hem fet. Per a un resultat tan desastrós no calia cap màquina, ja n’hi havia prou amb mantindre els objectes que volem escurar una miqueta més de temps davall del doll d’aigua corrent. Però per molt que rentem un plat, si estava impregnat d’alguna substància greixosa, continuarà greixós. Per a eliminar el greix cal usar un producte detersiu, és a dir, cal llavar el plat, no rentar-lo i prou.

Els catalanoparlants que són de zones a on neutralitzen les aa i les ee àtones pronuncien exactament igual els verbs llavar i llevar. Ells han deixat d’emprar el verb llavar i han desplaçat el seu significat cap al verb rentar a fi d’evitar confusions. Però com que els valencians no tenim eixe problema d’homofonia no tenim perquè imitar-los i perdre les matisacions tan importants que ens oferix el lèxic patrimonial català que nosaltres hem tingut la sort de conservar intacte durant segles i segles.

[Llengua] Eugeni S. Reig: Fonemes afegits i lletres afegides

CLAR I EN VALENCIÀ

16/11/09 07:00 - Eugeni S. Reig - eugeni s. reig email protegit

Un fonema afegit és un so no etimològic que agreguem a un vocable quan el pronunciem, generalment per comoditat articulatòria.

Si quan escrivim el vocable en qüestió reflectim en la grafia el fonema afegit, la lletra que el representa és una lletra afegida. Jo, personalment, considere que les lletres afegides s'haurien d'acceptar en l'ortografia d'una llengua únicament quan el fonema corresponent és pronunciat per la totalitat de parlants de la citada llengua.

Si hi ha una part de la població —encara que siga una part important— que pronuncia un mot determinat amb un fonema afegit, i una altra part de la població que pronuncia el mateix mot sense el citat fonema, considere que aquest no s'hauria de reflectir mai en la grafia del mot.

En lingüística, quan el so no etimològic —i la lletra que el representa— s'afig en l'interior de la paraula, s'anomena epentètic, que significa 'intercalat'. Si s'afig al començament, rep el nom de protètic. I si s'afig al final s'anomena epitètic.

Tot seguit escriuré uns quants vocables amb dues grafies, la primera és la que correspon a l'etimologia del mot, la segona inclou una lletra afegida que representa la pronúncia d'una part de la població del nostre domini lingüístic. Els classifique en tres grups.

a) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup no són acceptades per la llengua culta en cap cas, són considerades vulgarismes inadmissibles: api / àpit, bellota / abellota, bonegar / abonegar, botar foc / abotar foc, canvi / cànvit, compte / cónter, escriure / escríurer, fartar / afartar, fesol / fresol, foto / afoto, geni / gènit, llar / allar, moto / amoto, ploure / plóurer, premi / prèmit, ràdio / arràdio, raïl / arraïl, rifar / arrifar, tindre / tíndrer, traure / tràurer, travessar / atravessar, vendre / véndrer, vindre / víndrer, xeringa / aixeringa (o eixeringa).

b) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta, ja que són les usades per pràcticament tots els valencians, però únicament les arrepleguen els diccionaris valencians (DVal, SALT3, DOPV) i no els catalans (Fabra, DIEC, GDLC): remullar / arremullar, ruixar / arruixar. Açò significa que les formes arremullar i arruixar són formes normatives només per als valencians. Per als catalans no ho són pas.

c) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta perquè el fonema que representa la lletra dita s'afig en els parlars catalans orientals, especialment el parlar de Barcelona, però no en els parlars valencians. En alguns casos el vocable amb lletra afegida és la forma principal i en altres casos és l'única forma, ja que la variant formal etimològica, sense lletra afegida, ni tan sols l'arrepleguen els diccionaris: alfàbega / afàbrega, cartó / cartró, gla / aglà, hui / avui, murta / murtra, orde / ordre, rel / arrel, síndia / síndria. Els estudiem per separat.

Alfàbega / afàbrega. El Fabra i el DIEC arrepleguen alfàbrega amb r epentètica, però no recullen alfàbega, que és la forma etimològica i la que usem tots els valencians (el parlar valencià de l'extrem sud tanca la e fins a convertir-la en una i). El GDLC recull alfàbrega com a forma principal i alfàbega com a secundària, però la marca com a dialectal. El DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV de L'AVL recullen alfàbega com a forma principal i alfàbrega com a secundària.

Cartó / cartró. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen cartó com a forma principal i cartró com a secundària.

Gla / aglà. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen gla com a forma principal i aglà com a secundària. El DIEC i el GDLC arrepleguen també la paraula bellota, que és la que usem tots els valencians, que remet a gla, però el Fabra no la recull. En el DVal i en el diccionari del SALT3 trobem la paraula bellota com a principal i gla i aglà remeten a ella. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal abellota, emprada per una part dels valencians. El DOPV arreplega gla, aglà, bellota i abellota com a entrades independents. No remeten les unes a les altres.

Hui / avui. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen avui com a forma principal i hui com a secundària. La primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona,1932) no recollia la paraula hui, però la quarta edició (Barcelona,1966) ja la incloïa per decisió de la Secció Filològica de l'IEC. El DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen hui com a forma principal i avui com a secundària. El DOPV arreplega hui i avui com a entrades independents.

Murta / murtra. El Fabra arreplega únicament murtra, amb r epentètica. El DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV recullen murta com a forma principal i murtra com a secundària.

Orde / ordre. El DIEC i el DVal arrepleguen ordre com a forma principal i orde com a secundària. El Fabra i el GDLC arrepleguen únicament ordre, amb r epentètica. El diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen orde com a forma principal i ordre com a secundària. Cal aclarir que tots els diccionaris tenen l'entrada orde amb el significat de 'societat de religiosos'.

Rel / arrel. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen arrel com a forma principal i rel com a secundària. El DVal i el diccionari del SALT3 entren també la paraula raïl, més etimològica i àmpliament usada pels valencians, que remet a arrel. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal arraïl, emprada per una part dels valencians. El DOPV de L'AVL arreplega arrel i raïl com a entrades independents i arraïl i rel que remeten a arrel.

Síndia / síndria. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen únicament la forma síndria, amb r epentètica. La forma síndia -que he tingut ocasió d'oir més d'una vegada i que és l'etimològica, ja que aquest fruit és originari del país de Sind, al Pakistan- no la recull cap diccionari.

El Punt

[Lèxic] Caixó i calaix

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 12 d'octubre del 2009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/90771-caixo-i-calaix.html

Caixó i calaix

Eugeni S. Reig

La paraula caixó té dos significats. En el Diccionari Valencià del SALT 3 trobem:

1. m. Caixa menuda amb tapa o sense, que servix per a guardar alguna cosa.

2. m. Caixa gran, generalment de fusta i de base rectangular.

La primera accepció és la que correspon al significat tradicional de caixó en valencià. És el significat amb què l’usaven els nostres clàssics i amb què el recullen tots els diccionaris normatius de la nostra llengua.

La segona accepció és la valencianització del mot castellà cajón que el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia definix com «recipiente para guardar o transportar algo».

Hem de tindre en compte que el sufix –ó té en valencià un ús diferent del que té el sufix –ón en castellà, ja que, mentres en valencià el sufix –ó implica la formació d’un diminutiu, en castellà el sufix –ón implica la formació d’un augmentatiu. Així, en valencià, paraules com ara barró, botifarró, carreró, cistelló, cordó, cucarró, finestró, garrofó, gerró, granilló, micarró, petirró, micona, etc., són diminutius, mentres que, pel contrari, en castellà, mots com ara bonachón, botellón, cajón, callejón, chicarrón, dramón, fresón, grandón, problemón, sinvergonzón, tazón, etc., són augmentatius. Aquesta és la regla general, però cal aclarir que hi han excepcions molt notables. Així, en valencià, el mascle de la cabra s’anomena cabró, denominació que en realitat és un augmentatiu a pesar d’acabar en –ó, i en castellà tenim paraules com ara ratón (ratolí), anadón (cria d’ànec) o rayón (cria de senglar) que, malgrat acabar en –ón són diminutius. Actualment tenim en valencià determinades paraules d’origen castellà que acaben en –ó i són augmentatius, com ara espigó (d’un port de mar), formigó (material de construcció format per una barreja d’arena, grava i ciment pòrtland) o saló (sala espaiosa, luxosa o ambdues coses alhora). En el cas de caixó tenim un significat principal, que és el genuí i tradicional –diminutiu de caixa– i un significat secundari originat per la pressió del castellà –augmentatiu de caixa– que és, a hores d’ara, d’ús general. Una cosa semblant ha passat amb la paraula tassó que també té un significat propi i tradicional –tassa xicoteta– i un altre que és conseqüència de la influència del castellà –tassa gran– que és el que actualment fem servir tots els valencians.

Els valencians tenim tan assumida i tan interioritzada la paraula caixó amb el significat d’embalatge per a guardar o transportar alguna cosa que fins i tot hem creat el derivat caixonada que significa ‘allò que conté un caixó’. Exemple: El meu germà m’ha dut cinc caixonades de llibres i no sé a on posar-los.

La paraula calaix té tres significats:

1. Caixó corredís d’un moble.

2. Lloc on es guarden els diners que es recapten per les vendes que es fan en un establiment comercial.

3. Quantitat de diners que s’arrepleguen en un establiment comercial per la venda al detall durant un dia.

Els valencians mantenim ben viva la paraula calaix en les tres accepcions. En la segona accepció tenim la coneguda dita: Carrer banyat, calaix eixut; dependent content i amo fotut.

Emprar caixó en lloc de calaix és un castellanisme innecessari i empobridor que hem de procurar evitar.

[Llengua] Amb bones paraules

*Amb bones paraules*

* Estatística*

A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim /xandall/ directament del francès (/chandail/, derivat, per cert, de /marchand d'ail/, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet /xàndal/. Si agafam /Bolonya/ de l'original, /Bologna/, i no de l'espanyol, mai no direm /Bolònia/. Si agafam /imam/ de l'original àrab, mai no direm /iman/. Etc.

Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula /estadística/. Si miram les llengües europees veurem que a totes la tercera consonant de la paraula és una /t/, no una /d/: anglès /statistics/, francès /statistique/, italià /statistica/, portuguès /estatística/, alemany /Statistik/, neerlandès /statistiek/, noruec /statistikk/, polonès /statystyka/, etc. Només l'espanyol (i el català) mostra una /d/ (/estadística/). Fins i tot el gallec oficial diu /estatística/, i també el basc (/estatistika/). Tothom.

Què ha passat aquí? La paraula va ser encunyada per l'economista alemany G. Achenwall, que la va agafar de l'italià /statista/ 'home d'estat'. La /Statistik/ que va encunyar Achenwall significava en un principi el conjunt de coneixements que ha de tenir un home d'estat. De l'alemany la paraula es va difondre per totes les llengües, cada una de les quals l'adaptà al seu sistema. En cap llengua no hi havia cap raó per a alterar la tercera consonant, ni tan sols a les llengües romàniques, perquè encara que la base del mot sigui la paraula /estat/, com a cultisme que és, /estatística/ ha de conservar la /t/ interior sense sonoritzar (com /estatal/). Contra aquest principi, l'espanyol va aplicar a la paraula la /d/ de /estado/ i en resultà /estadística/.

La cosa degué passar per malla a Pompeu Fabra, i avui tenim un gran castellanisme incrustat en la nostra parla i en tots els diccionaris. El mot /estatística/ s'hauria de normalitzar, però per a això hi ha la dificultat que la majoria dels parlants, disciplinats i obedients, no volen fer servir un mot que no surt al diccionari. Per això crec que el diccionari hauria d'incloure la paraula /estatística/, a fi que qui volgués usar-la ho pogués fer "amb l'ànima neta i la consciència tranquil·la". Encara que, com a primera passa, entràs a la casa de les paraules correctes com a mot secundari al costat de /estadística/. Amb una bona feina per part dels correctors i assessors, si volguessin fer-la, la cosa podria començar a rutllar.

Aquest article ha estat publicat a /l'Espira/, suplement cultural del /Diari de Balears/, el dia 3 d'octubre de 2009.

http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/estatistica.html

Abelard Saragossà - Canviar tastar per provar és empobrir-nos

Publicat en el número 6 (tardor 2007) de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana

En l’article anterior, vàrem parlar del verb tastar, que no és d’origen llatí. Diuen que ve d’una onomatopeia (el so que fa la llengua fa quan, tastant un menjar, toquem repetidament les genives). Des del segle xiii, és d’ús general en balear, en valencià i en català: «A qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs» (Tirant lo Blanch). Naturalment, també apareix en els llibres de cuina medievals. Explicant una recepta, Sent Soví deia que, «quan serà tan cuita que no n’hi haurà sinó una escudella, tasta-la de sal». Ininterrompudament, des de Jaume I ha arribat a la segona mitat del segle xx. En canvi, actualment estem abandonant el verb tastar a favor de provar. ¿Guanyem alguna cosa fent eixe canvi? Mirem-ho.

El verb provar té cinc significats. El primer és ‘fer una activitat per vore si una qualitat (o una entitat) existix’. Així, quan algú diu Ara provarem quina és la seua fidelitat, vol saber si una persona és fidel i fins a on arriba la seua actitud. Un exemple clàssic: «com no sabia si Jesús era mort, volgué provar-ho ab la llança». El segon valor és ‘fer una activitat per vore si obtenim un cosa’ (Ho ha provat tot, però no ha trobat cap entrada per a l’actuació). El tercer significat és ‘fer una activitat per a mostrar que una cosa és veritat’ (Ha provat que les espècies evolucionen). El quart és posar-se una peça de roba per vore si ens va bé (Es va provar unes sandàlies per vore com li paraven). Finalment, també significa ‘fer profit’: Ha anat a Morella per la malaltia dels pulmons, i li ha provat molt.

A la vista que el verb provar té molts valors, ens hem de preguntar què guanyem abandonant tastar i assignant el seu ús a un verb tan ample com és tastar. La resposta és clara: no guanyem res. En canvi, sí que perdem. Primer que res, mutilem la llengua. Així, en la cuina no tenen el mateix valor les oracions ¿Has tastat les anguiles? i ¿Has provat com estan les anguiles? Quan fem un allipebre, l’anguila ha d’estar solta de l’espina, però no desfeta i, per a saber-ho, és útil fer una prova: amb una cullera i un ganivet, agarrar un tros d’anguila i mirar si la carn ja s’assolta de l’espina. Des d’un punt de vista simbòlic, també perdem: ens separem del valencià tradicional i ens supeditem al castellà, que no practica la distinció de tastar i provar.

El verb tastar és un bon exemple del nord que ha de seguir el valencià culte. Per a aconseguir el model lingüístic que la societat valenciana necessita, no hem de canviar paraules usuals i vàlides per paraules que no diu ningú, sobretot si fent eixa operació perdem característiques pròpies del valencià i ens acostem al castellà. El camí adequat és partir de la nostra forma de ser i de parlar. La immensa major part del valencià culte ha d’estar lligat als carrers valencians, des del Maestrat a les Valls del Vinalopó (i l’Horta d’Oriola, on es diuen tantes paraules valencianes). Ha de ser una llengua natural i fresca, amb la qual es puguen identificar d’una manera oberta els valencians actuals. I, sobre eixa base, hem de fer dos operacions: d’una banda, procurar que tornen a la vida quotidiana aquelles paraules que els nostres pares i avis deien habitualment i que en la vida actual són útils; de l’altra, hem de fer que el valencià culte tinga tanta dignitat com tenia aquella llengua formidable que va crear la societat valenciana del segle xv.

Joan Solà - "Liquiditat"

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 8 de novembre del 2008

"Liquiditat"

L'altre dia una colla de persones cultes i políticament rellevants comentaven les coses del dia, aquelles coses que ja fa temps semblen esdevingudes perquè les esbombin els mitjans de comunicació per emboirar les que realment tenen transcendència. Per exemple, el cotxe de Benach, el llibre de la reina. Però també comentaven les importants, vull dir la crisi, on sembla que tothom hi pugui posar cullerada. I la crisi econòmica portava a la boca dels contertulians la paraula liquiditat, inesquivablement. Només que...

Només que tots sense excepció deien liquidès o bé liquidesa: l'absoluta normalitat a què tots ja estem acostumats. Fins que un dels contertulians diu, com una mica malhumorat o neguitós o més aviat irònic: «... doncs la liquidesa dels bancs..., que això de liquiditat que diuen ara no sé, en fi, no sé...». S'ha acabat l'anècdota. Però, ves per on, l'anècdota lliga amb la del cotxe d'en Benach. Perquè justament la tertúlia acabava de comentar, molesta, que la premsa madrilenya ho aprofita tot per fer sang a qualsevol aspecte de la vida política o social o cultural catalana. I que ara, a propòsit d'un detall tan ridículament insignificant (insignificant comparativament amb els grans disbarats o les grans despeses de l'Estat), se'ns havien tornat a acarnissar, ens havien tornat a ridiculitzar com a poble, com a poder constituït. Nosaltres no sóm un veritable poder: som un poder de joguina, de passar l'estona, d'ara hi sóc ara ja no, un poder subaltern, un poder si el veritable Poder ens perdona la vida. Tothom va estar d'acord que aquest és el punt central del decaïment nacional que ara és moda de lamentar: a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament.

I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres; una llengua que ha de ser autònoma si vol subsistir; que no ha de calcar, agenollada, mot a mot i sufix a sufix i modisme a modisme, tot el que diu l'Altra amb majúscula. Una llengua que, anant al cas d'avui, ha de mantenir i cultivar l'enlluernador terreny dels derivats i compostos: que, quan l'altra diu tardanza, pot dir perfectament tardança però també triga (i trigança); que a robo pot respondre amb robament i robatori; a acogida, amb acollença, acolliment, acollida i acull; en què a vendaje correspon embenat; a gustazo, gran o grandíssim gust. Una llengua que a médula, cónclave, termostato, eclipse o interfono respon amb medul.la, conclave, termòstat, eclipsi o intèrfon. I si l'altra diu osezno (que aquests dies també s'ha pogut llegir), ella diu, amb la cara ben alta, cadell (d'ós). I si el castellà ha triat el sufix -ez (liquidez), el català ha triat, amb la mateixa dignitat i el mateix dret, el sufix -itat (liquiditat). No és un problema lingüístic, senyors intel.lectuals i polítics que avui talleu el bacallà; ni teniu dret a fer la brometa que «això no ho diu ningú»: és un problema polític i social.

Joan Solà

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.

Lèxic: matar i morir

Eugeni S. Reig - Sobre matar i morir

Publicat en el número 506 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 12 d'octubre del 2008

Sobre matar i morir

El verb matar té dos participis: mort, morta, morts, mortes i matat, matada, matats, matades. Quan usem el verb transitivament emprem, fonamentalment, la primera forma, sobretot si ens referim a persones. Exemples: L’ha morta d’una ganivetada, l’ha atropellat i l’ha mort, etc. Eixa és la nostra manera tradicional de parlar. Fer ús sistemàticament de la segona forma del participi és senyal inequívoc de castellanització. En canvi, quan emprem el verb com a pronominal, usem únicament i exclusivament la segona forma del participi. Exemple: S’ha matat en un accident de cotxe.

Pel que fa al verb morir, cal dir que, quan volem expressar que una persona ha cessat de viure, que ha abandonat aquest món, hem de dir per força que s’ha mort, no que ha mort. L’ús tradicional d’aquest verb en valencià, en aquesta circumstància, és sempre com a pronominal. Actualment, per influència del castellà, és molt corrent sentir o llegir en els mitjans de comunicació –i fins i tot en determinats llibres– que tal persona ha mort. La primera cosa que se li acut a qualsevol bon coneixedor de la llengua és preguntar-se: Caram ¿i a qui ha mort, aquest?

Hem d’esforçar-nos en parlar i escriure la nostra llengua d’una manera digna i no passar-nos la vida mirant el castellà, copiant el castellà, acostant-nos al castellà, imitant el castellà. No cal que ens passem la vida agenollats davant el castellà. Hi han altres postures més dignes.