Ni en Educació ni en Sanitat!

Ni en Educació ni en Sanitat!

dijous, 3 de novembre de 2011

Eugeni S. Reig - El lèxic popular en la llengua culta

Eugeni S. Reig


Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes –algunes de les quals són d’origen àrab, mossàrab o aragonés– que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó –i també renyonada, renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d’or. Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat. Aquest verb ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L’aigua que brolla amb força d’una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió, vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d’una església. ¿Som capaços d’imaginar-nos com devia d’eixir el pas de l’església per a poder dir que sortia? I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, parabales, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama crua, de rapafuig, de raspalló o de repica’m el colze, o d’exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s’ha acabat el cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el caràcter sorprenent d’alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que l’exclamació ¡Déu n’hi do! té el mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem dient-ho molts de nosaltres.
La llengua normativa que s’ensenya a l’escola no ajuda precisament a la supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d’un estudi seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua correcció i no s’atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el coneguen i, fins i tot, l’usen habitualment en l’àmbit col·loquial. Nosaltres, els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d’estudiar-lo de manera seriosa i conscienciosa i hem de transmetre’l als nostres descendents. I, evidentment, hem de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de comunicació, en l’escola i en la universitat; hem  de procurar que el lèxic tradicional valencià siga normatiu i, per tant, hem d’aconseguir que l’arrepleguen els diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic tradicional valencià perquè no l’arrepleguen els diccionaris normatius i, de retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l’usem mai en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens decidim d’una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de segles.
Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d’ací a uns quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres equivalents apreses en l’escola i en els mitjans de comunicació?» Jo, sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies sociològiques – i, fins i tot, m’atreviria a afegir psicològiques – no són favorables a eixa substitució. L’única substitució lingüística que està disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe. Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme més o menys diglòssic, però bilingües. L’altra meitat de valencians són monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa. Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l’anella d’una cadena, hauria d’usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l’objecte citat i que qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l’escola eixa paraula valenciana i li han explicat que l’objecte en qüestió s’anomena baula, emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no l’entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon grapat de vocables alhora, el xiquet se’n passarà al castellà i així es sentirà segur, ja que tots l’entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d’aconseguir que la llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s’haurà perdut per a sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia. Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant que ens envaïx, si no parem l’empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle xxii, podem estar ben segurs.

Article publicat en EL PUNT dilluns 24 d'octubre del 2011.

Àudios de Catalunya Ràdio

Canal de Vilaweb

3cat24.cat - Portada

amics de joan valls

Àngel Canet Català

Anotacions rizomàtiques

Articles de l'Avui

AULA ACOLLIDA IES LA SERRETA قسم الإستقبال 受欢迎的教室 ДОБРО ПОЖАЛОВАТЬ КЛАСС, WITAMY ,

Kaos en la Red - Països Catalans

Nationalia - Últimes notícies

Vent d Cabylia

Vilaweb - Notícies