Som el poble, no l'enemic!

Sóc mestre

[Temps difícils]: La senyora de la neteja

Una senyora va a netejar a una casa un parell d'hores dues vegades per setmana. Després d'acabar la seua faena, s'adona que els amos de la casa no tenen menjar preparat aquest dia. Pensa que arribaran cansats del treball i no tindran ganes de cuinar, així que decideix quedar-se una estoneta més i preparar-los alguna cosa.

A la setmana següent, els senyors han de recollir un paquet a Correus, i els diu que ella l'hi recollirà sense problema: "Abans d'anar a netejar em passaré a per ell i us estalvie el viatge". Arriba a la casa, ja ve de Correus amb el paquet, ho deixa tot net i s'adona que el xiquet s'ha oblidat l'entrepà del berenar i els seus pares ja estan treballant. Després de netejar, agafa l'entrepà i es passa pel
col·legi a donar-lo al menut.

Dies després, els senyors li abaixen el sou. Sense explicació. Però s'enfaden quan la senyora va a netejar, només a netejar, i no els compra el detergent de la rentadora de camí a casa, o quan no s'ofereix voluntària per anar al banc o recollir el xiquet del col·legi quan es posa malalt.

Els mestres i professors fan les seues classes cada dia. Ensenyen tot allò que prepara els seus alumnes per a la vida. Avaluen els seus coneixements i els ajuden a superar-se dia a dia. Tot i que no entra en les seues obligacions el fer eixides i activitats extraescolars, decideixen voluntàriament a causa de la gran vocació d'aquest col·lectiu, participar en diferents activitats culturals i educatives. I ho fan amb il·lusió, amb l'únic objectiu d'enriquir l'aprenentatge dels seus alumnes. Però, de sobte, als mestres i als professors els baixen el sou. I els retallen diferents drets adquirits al llarg dels anys. I els de dalt intenten carregar-se l'escola pública, la que amb tant esforç han construït els mestres i professors durant generacions. I s'intenta desprestigiar els docents. Però la gent es mostra sorpresa i enfadada amb els mestres i professors perquè aquests ja no volen fer tot allò que no entre dins de les seues obligacions. En comptes d'agrair que durant anys, hagen invertit esforços extra en realitzar diferents activitats extraescolars que no estaven obligats a programar, se'ls retrau que ara no tinguen ganes de fer-les. Perquè se senten ignorats. Desprestigiats. Indignats.

Els mestres i professors demanen la teua ajuda per a lluitar per l'escola pública. Per recuperar el seu prestigi i que els reconeguen la immensa responsabilitat a la qual s'enfronten en estar educant persones petites perquè arriben a ser grans persones. I per agrair el gran esforç que, voluntàriament, han estat realitzant durant anys.

[Foto] Manifestació per l'Escola Pública i contra les retallades

Manifestació per l'escola pública i contra les retallades. València, 21/01/2012

21 G 2012: MANIFESTACIÓ PER L'ESCOLA PÚBLICA

[Textos] Joan Fuster: "Les llengües de demà", 6

Les llengües de demà, 6

Naturalment, les llengües no són "coses" fetes d'una vegada per sempre. Com qualsevol altre producte de l'home, pertanyen a la "història", i acompanyen o segueixen les evolucions i les revolucions de la societat que les parla. Poden arribar, fins i tot, a extingir-se completament: a "morir". Però, mentre viuen i estan en plena puixança, mai no s'estagnen. Flueixen, s'ajusten a les necessitats del temps, renoven o rejoveneixen contínuament els seus mitjans. La pretensió de "fixar-les" ‒ la gramàtica preceptiva, les Acadèmies i totes les altres maniobres del mateix tipus ‒ sol ser un expedient inevitable per a frenar-ne el curs espontani, que, sense això, tendiria al desballestament o a la dissolució. Ben sovint, els gramàtics i els acadèmics cometen la imprudència de convertir la seva tasca de vigilància en punt-d'honor ordenancista, i l'idioma escrit, el literari, a força de codis i de correccions, s'anquilosa i s'allunya del costum diari de la gent. De tota manera, fins ara mateix, la presumible separació entre la llengua literària i la llengua col·loquial gairebé mai no aconsegueix extrems lamentables: l'escola i la lectura contribueixen a difondre'n el model docte i estabilitzador, mentre que els escriptors procuren injectar-li les invencions de la conversa del carrer. Una influència recíproca és el normal. Allà on aquesta òsmosi no es dóna ‒ fos pel que fos ‒, l'afer hi pren un aspecte lleig i cada branca de l'idioma va per la seva banda: la dels llibres i els seus fabricants s'encastella en la seva ambició selectiva; la del poble, sense control ni lletra, voreja el caos. Evidentment, les llengües més "illetrades" són les que evolucionen amb una major rapidesa. Alguns etnòlegs testifiquen que, en certes tribus africanes de civilització paleolítica, el llenguatge dels avis amb prou feines és ja entès pels néts. Cal creure-ho.

Els habitants del món romànic parlem avui idiomes sorgits d'un llatí analfabet que les legions imperials i els colons imperialistes escamparen en la seva aventura. Dic: un llatí analfabet. Les condicions de vida de l'Alta Edat Mitjana no hi permetien una altra opció: les lletres, aleshores, eren ofici o solaç d'una insignificant minoria monàstica. Aquesta i la seva seqüela universitària, ja molt posterior, continuaren aferrades al llatí, amb una clara consciència de privilegi, que durà fins al segle XVIII. Les multituds ignares "parlaven" al marge de la gramàtica, i acabaren forjant unes llengües distintes. Un dia, algú ‒ un escrivà poc expert en el llatí, o els seus clients que així ho exigirien ‒ començà a posar el romanç per escrit. I tal fou el principi de consolidació per als nous llenguatges. Sense aquella primera tinta dels notaris i dels clergues de l'XI i del XII, la nostra actualitat verbal seria una altra. Poc a poc, per necessitat i per voluntat a parts iguals, els derivats del llatí aconseguiren estructura de "llengües cultes", això és, perdurables. Perquè, si bé les seves masses de parlants no deixaren de ser analfabetes, la situació es configurava ja, en els seus orígens, d'una manera molt diferent de la dels clans rupestres de l'Àfrica, que abans hem al·ludits. Sense comptar amb el que vingué després: universitaris, impremtes, Estats, televisors... Més o menys.

Però no hi acaba tot. Uns altres canvis socials se succeïren i repercutiren en les llengües. Una prova: acudim a un text del segle XIII, i a d'altres d'èpoques posteriors, en escalonada exposició. Passem de Llull a Metge, d'aquest a Martorell, de Martorell al Rector de Vallfogona, a un poema floralesc, a Carner, a Pla. O bé: de l'Arcipreste de Hita o Berceo a la Celestina, a Cervantes, a Gracián, a Moratín, a Zorrilla, a Galdós, a Ortega. O: de Villon a Rabelais o Montaigne, a Pascal o  Racine, a Voltaire, a Hugo, a Mallarmé, a Gide. O... Cada idioma ens ofereix el seu mostrari. I, si hem de ser honests, haurem de convenir que, en veritat, dins de cada idioma, hi ha hagut formes "d'idioma" molt dispars. No es tracta solament de variants filològicament qualificables. Hi ha, també, notòries alteracions del "dispositiu". Els escriptors que cito ‒ si la suposició, absurda, mereix ser acceptada ‒ no són "intercanviables" en la seva pròpia llengua. Cada un d'ells està irreductiblement lligat a l'estadi lingüístic en el qual s'insereix. S'escriu en la llengua que es posseeix: el fragment de llengua que es posseeix. I escriure és pensar, sentir, calcular. La nòmina podria ser ampliada, en efecte, a filòsofs i a homes de ciència.

Això és evident. ¿No serà, per tant, el nostre destí, la nostra oportunitat, bona o dolenta, carregar-nos amb el llenguatge exigu i cosmopolita, depravat i escolar, dels locutors de ràdio i de televisió, dels "tebeos" i dels buròcrates? Ens ha tocat d'encaixar aquest període d'"evolució"... Això no pot ser més cert. Tanmateix, ens rebel·lem contra aquesta presumpta fatalitat. Les "amenaces" són palpables: amb l'idioma que se'ns ve a sobre, ¿què es podrà fer? ¿Quines idees, quins sentiments, quins càlculs seran possibles a la gent de demà?

Les persones de la meva edat ‒ i encara no entro en els cinquanta ‒ han vist i viscut, en aquesta Europa sàvia i rural de les nostres entranyes, la vigència eficient de l'aladre romà. És un detall. Durant mil·lenaris, fins ahir mateix, el conreu de la terra, la confecció de mobles, la cria de semovents, els diners, les creences, les fidelitats cíviques, s'havien mantingut bastant uniformes. I no diguem la moral sexual i les relacions paterno-filials. De sobte, salten a la cibernètica, a les excursions a la Lluna i als satèl·lits teledifusors. ¿Què dimonis hi pinten ja, en aquest "salt", el Petrarca, el Quixot, Dostoiewski, La Rochefoucauld o Jaume Roig? ¿ I són Einstein i els seus fills i fillols els qui han guanyat la partida? ¿Quina llengua, dins i fora de l'Otan, resistirà el trauma? ¿En què consistirà "una llengua", en el futur?

Mentre escric aquestes línies, una altra por m'assalta: que les inquietuds que enuncio siguin, en fi de comptes, una por d'escriptor. Els qui ens dediquem a la manipulació de les paraules per guanyar-nos la vida, ¿no inflarem, no estarem dramatitzant l'esquema? Rotundament: sí. Però l'esquema no és un malson ni una fantasia "nostra". Respon a la realitat més diàfana. Els literats són, som, per ofici, els dipositaris de les virtualitats de l'idioma. Que siguem "això", o ho siguem més que ningú, no suposa que la resta de la població "parlant" manqui d'interés, d'interessos, en el tema. Allò que menys hi compta, en definitiva, és Shakespeare, Lope, Roís de Corella, Boccaccio o Baudelaire. El que importa és com "parlarà" la gent de demà.

Joan Fuster, Babels i Babilònies, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1972, pàgs. 178-183.