El lingüista Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes

VilaWeb us ofereix una entrevista en vídeo arran de la publicació del recull d'articles 'Plantem cara' (La Magrana)

En poc temps Joan Solà ha vist reconeguda la seva trajectòria professional: ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (discurs d'investidura en pdf), ha publicat 'Plantem cara' i ara, ha rebut el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 'Després de treballar molts anys a l'ombra, finalment la societat m'ho ha agraït', ha dit Solà. VilaWeb l'ha entrevistat arran de la publicació del llibre poc abans de ser premiat (vídeo).

Precisament, el jurat del premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha volgut recalcar la faceta de Solà com a articulista, que ara recull al llibre 'Plantem cara' (la Magrana): 'És una persona compromesa amb la realitat lingüística i política del país amb una opinió atrevida.' Laura Borràs, membre del jurat, també ha remarcat el gran amor de Solà, sense fissures, a la llengua i ha destacat la seva faceta de filòleg i de professor. 'No solament ens ensenyava sintaxi, sinó també a formar-nos críticament', ha dit Borràs. Joan Solà, que s'ha mostrat molt gratificat per les paraules de la seva ex-alumna, ha explicat que sovint a les nits dormia molt poc preparant les classes de l'endemà'.

'La culpa sempre és de qui governa'

En la conferència de premsa del premi, Joan Solà ha dit que un poble ha d'aspirar a ser màximament independent i ha tenir una llengua rica. Solà ha afegit que el problema dels catalans és que els polítics no ens creuen com a poble. 'El polític no arrisca més que allò que percep que els seus ciutadans li demanen, però la societat no demana res, perquè té prou feina a sobreviure. La culpa sempre és de qui governa', ha dit.

Acte de lliurament del premi

Avui al vespre es farà el lliurament del premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. I l'espectacle que l'acompanyarà, es basa en les efemèrides d'enguany: el mes de maig va fer cent cinquanta anys de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859), en fa noranta del naixement de Joan Brossa (1919-1998), cent de la publicació del llibre 'Cap al tard' de Joan Alcover, cent vint-i-cinc que va néixer Josep Carner (1884-1970), i cinquanta que va morir Carles Riba (1893-1959), com en fa cinquanta que va néixer el moviment de la Nova Cançó.

Les raons de la vaga de l'ensenyament

Vaga a l'ensenyament - 28 d'abril

Planes d'informació per als grups d'Intermedi

He posat en xarxa dues noves planes d'informació per als alumnes dels grups de la vesprada:

Ací trobareu la de l'Intermedi 1
i ací la de l'Intermedi 2

Bones vacances de Pasqua!

Carmelina, Carmesina

La paraula nostra de Begonya Mezquita em 26/02/09

Haver vist el món des dels teus ulls encuriosits, dona entre tants homes. Heroïna d'una guerra, despentinat instint. El món des de la teua mirada discreta, mans que inventaven somnis. Dona rebel, un rostre en blanc i negre, el teu silenci.

La sang se'm clivella

Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l'instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.
Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...
No sé si ploraré demà,
perquè la pena
és massa fonda avui
per a arrencar-la
estella a estella.
Però tot està a punt:
l'artèria, oberta;
les mans, enceses; el cos,
tens i expectant...
i tot és a tant a punt,
que la sang se'm clivella!

(Carmelina Sánchez-Cutillas. Llibre d'amic e amada. Ed. Torres, 1980)

Sanchis Guarner i La llengua dels valencians

Article publicat en el número 520 del setmanari El Punt (edició del País Valencià) (del 18 al 24 de gener del 2009).

Josep Lluís Doménech

En desembre del 1933, L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta, publicava, dins de la sèrie Quaderns d’Orientació Valencianista, per primera vegada La llengua dels valencians, primer llibre de Manuel Sanchis Guarner, el que més s’ha editat i, potser, el més conegut pel públic interessat pels temes valencians. Ara fa 75 anys d’això. La UGT del País Valencià ha recordat el moment celebrant una taula redona en homenatge a eixe fet i a l’autor i editant un llibre col·lectiu que arreplega diverses opinions al voltant de la figura del professor i investigador. Algun diari s’ha fet ressò del tema, i poca cosa més. Paíx perplex i una mica narcotitzat.

El llibre va ser reeditat en diverses ocasions, si bé amb profundes transformacions, principalment referides a ampliacions dels temes tractats dins del contingut propi d’un llibre on apareixen qüestions com ara l’obligatorietat de la llengua autòctona, el nom i la unitat de l’idioma, els intents secessionistes, geografia lingüística, història de la llengua i d’altres temàtiques. El 1960 el llibre va ser reditat per impuls de Joan Fuster, amb certs retocs. Més ampliacions aparegueren en una nova edició, el 1967, per part de l’editorial Garbí. La darrera editorial que es va interessar per l’obra i que l’ha anat publicant succesivament ha estat Eliseu Climent editor, des del 1972 fins al moment actual.

Recentment, Josep Daniel Climent fa un bon recull d’autors que han ressenyat l’obra. Tot i que els comentaristes tenen en comú realitzar una valoració positiva (Adolf Pizcueta, Teodor Llorente i Falcó, E. Martínez Ferrando, Enric Soler i Godes, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador...), destaca que, a més d’elogiar, i molt, el llibre, no es retrau a l’hora de tirar-li en cara a Sanchis que no manifestara una opinió clara sobre les qüestions polèmiques plantejades. És obvi que don Manuel no ho volgué fer per excés de prudència i per evitar el trencament d’un consens que s’havia aconseguit en el moment de la signatura de les Normes del 32. Era un home que sempre buscava l’acord entre els valencians, si bé com ho va demostrar repetidament no defugia d’exposar les seues opinions basant-se en criteris científics, com cal que es faça quan s’investiga i es donen a conéixer els resultats dels treballs personals i col·lectius.

El record de La llengua dels valencians ens fa contemplar i citar unes altres obres seues que, principalment, giraven al voltant de temes lingüístics, de cultura popular, d’història, etc. Va ser un autèntic humanista del segle XX, un home de lletres a qui la seua vocació de valencià i valencianista el va portar a formar-se en eixe camp i a treballar durant tota la seua vida en la docència i la investigació especialitzada. Quan feia una afirmació havia estat prèviament reflexionada, constatada amb la realitat, debatuda i documentada. Com cal fer les coses. Tot i el laboriós treball que suposa eixa manera de fer les coses i els anys d’empresonament i d’exili, va tindre temps per a elaborar una àmplia obra. Els seus llibres, la gran quantitat d’articles científics i periodístics que va elaborar demostren la seua excel·lent preparació i la gran quantitat d’hores dedicades.

Tenia molt clar que es devia a València, a la seua llengua, a la seua història, als seus costums i tradicions. Repetidament ho va exposar, i, a més, ho va fer molt clarament. Partia de la base que com a valencians tenim una llengua pròpia que és el valencià. I per això mateix és la llengua que cal utilitzar en tot moment, tant oralment com a l’hora de llegir i escriure. Una cosa tan lògica era magistralment dita pel mestre de mestres. Una cosa òbvia, però que ni en la seua època ni en moments posteriors sembla que siga comprés per la generalitat de valencians. Potser calguen més llibres com La llengua dels valencians. Sí, potser.

Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX