Ni en Educació ni en Sanitat!

Ni en Educació ni en Sanitat!

dilluns, 27 de setembre de 2010

Gabriel Bibiloni: ‎«Nosplau»‎

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, en dues parts, els dies 4 i 11 de setembre de 2010.



Gabriel Bibiloni

No hi ha dubte que sisplau és un cas evident de gramaticalització, com ha estat dit i repetit manta vegada. Aquest procés s’ha esdevingut en el parlar col·loquial del Principat, i ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu. La primera és una estructura condicional (representem-la genèricament amb si us plau), que admet tota la variació pel que fa al pronom (si us plau, si et plau, si li plau, si els plau, etc.) i pel que fa al verb (si us plau, si us plagués, si et plaïa, etc.), a més de la possibilitat de la construcció negativa (si no us plau). Naturalment, aquesta estructura condicional és una entre moltes altres estructures paral·leles (quan us plagui, us plaurà, et plauria, etc.) en què el verb plaure té tot el seu significat de ‘agradar’. Amb el temps, en un procés que inclou la simplificació fonològica (pèrdua de la u), la pèrdua de la plenitud semàntica del verb plaure, sens dubte afavorida per l’espanyol, i altres canvis de naturalesa sintàctica, el si us plau s’ha convertit en un sisplau gramaticalitzat que no admet la variació en el pronom (vine, sisplau; entri, sisplau), ni la variació en el verb, i que arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi (t’ho demano sisplau, equivalent a l’espanyol te lo pido por favor) o com a nom (avui he sentit molts de sisplaus). Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn, del reduït “pijo” porfa.

De processos com aquest a la llengua n’hi ha molts. A Mallorca una cosa semblant ha passat amb mon pare i, sobretot, ma mare, que han esdevingut uns invariables mumpare (o mompare, si voleu) i mumare. Quan un germà diu a l’altre germà demà parlarem amb “mumpare” (més que amb el nostre pare), no vol dir parlarem amb el meu pare —seria desconsiderat oblidar que també és el pare de l’altre interlocutor— sinó amb una persona designada fixament amb la paraula mumpare. Per això mateix els fills criden —o cridaven— el pare dient mumpare i no pare. I la meva mare —o ma mare—, quan s’adreça a mi, sobretot si els meus fills són presents, alguna vegada ho fa amb el vocatiu sompare. Exactament el mateix es pot dir de mumare, gramaticalització més espectacular pel canvi de la vocal (deguda a l’analogia amb mumpare).

Sisplau
o mumare són gramaticalitzacions del llenguatge corrent, en un cas del Principat i en l’altre de les Illes. Això ningú no ho nega. Una altra cosa és si aquestes formes han de ser promogudes en la llengua general o si hi han de ser frenades, opcions de planificació lingüística en principi lícites totes dues. Sisplau és una paraula ara com ara no reconeguda en el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (diríem que ben calculadament; i afortunadament), però que té l’adhesió fervent d’un bon grapat de lingüistes del Principat, més aviat en sintonia amb l’orientació lingüística anomenada “català light”. Va ser posada en circulació els anys 80 del segle passat i ha estat promoguda intensament per aquells lingüistes o correctors durant les darreres tres dècades en els mitjans de comunicació i en tota mena de textos per ells controlats. Amb els arguments de l’acostament a la llengua del carrer i potser seduïts pel tarannà de l’anglès, tan inclinat a tota mena de reduccions (el mateix please és una reducció de if you please).

Però abans de completar el nostre pronunciament sobre la forma sisplau caldria analitzar l’expressió equivalent per favor, que és la que s’usa normalment fora del Principat (tot i que també s’usa al Principat). La informació històrica que en tenim és escassa (el diccionari Coromines no en diu res). Igual que passa amb el si us plau, cal distingir un per favor plenament funcional sintàcticament i un per favor estereotipat que actua com a marcador discursiu. En el primer cas tenim una expressió que podem observar en els primers temps de la llengua i que és paral·lela a altres de semblants com per amor, per temor, per justícia, per caritat, etc. Heus-en ací algun exemple: «Demanat si per amor ne per favor ne per tamor en res s’era hahut en contra veritat en lo dit testamoni, e dix que no» (acta d’un judici del segle XIV). «E, per ço com l’infant En Jacme era poblat allí, tements que alguns de la ciutat, per favor sua, no ens torbàs les Corts...» (Crònica de Pere el Cerimoniós). «Als qui poder e saber han d’apendre, e de ben fer per favor de natura» (A. March). Un punt molt interessant és en quin moment apareix el per favor que actua de marcador discursiu fix (el de la frase «Callau, per favor»). Tot i la manca d’informació sobre aquesta qüestió, aventuram les hipòtesis que tant en espanyol com en català, és un fenomen del segle XIX i que en català és un procés induït per l’espanyol. Existint, almenys al Principat, una fórmula tan tradicional i arrelada popularment com si us plau, és difícil de no reconèixer la interferència de l’espanyol en aquest punt.

A Mallorca, si us plau o si vos plau, són expressions que podem trobar en tots els temps, fins i tot en registres populars. «Som partit i ja·u diran / de per assí no·n vuy pus / a Mallorca, si vos plau», escriu en un poema Josep de Togores, comte d’Aiamans, de Madrid estant. En una rondalla mallorquina llegim «Jo voldria, si vos plau, diu Na Dolça, una rosa blanca com la neu.». I en aquesta altra: «No em diríeu d’on sou, senyoreta, si vos plau?». Però aquesta expressió no es va consolidar com a marcador del discurs, a diferència del que va passar en el Principat, perquè el per favor d’imitació castellana va ocupar el seu espai.

Un cop advertit el caràcter castellanitzant del per favor i assumida la necessitat de potenciar la nostra expressió tradicional, consideram que la llengua d’àmbit general (i la que s’usa als grans mitjans de comunicació ho és) ha d’optar clarament per la promoció de l’expressió íntegra i flexible sintàcticament: si us plau (per als tractaments de vós i de vosaltres) i si et plau (per al tractament de tu), com encara recomana el diccionari d’Enciclopèdia Catalana. Del tractament de vostè som partidaris d’oblidar-nos-en, com ja argumentarem en un altre article, la qual cosa facilitaria la proposta. El DIEC no admet sisplau, però vincula la forma si us plau al tractament de tu («Si us plau, Pere, deixa’m el teu llibre»), ignorant la forma si et plau, cosa que deu haver afavorit la implantació de sisplau.

I per què defensam les formes senceres si us plau i si et plau per a la llengua general? És cert, com dèiem, que en el parlar corrent del Principat s’ha produït la gramaticalització. Però una llengua és molt més que un col·loquial. Una llengua també és una tradició culta. Una llengua és un consens entre varietats i territoris. Fora del Principat, en virtut de la tradició culta, si us plau és una fórmula vehiculable i que podria anar desplaçant el per favor, per extensió a partir dels registres més formals i dels parlants més educats. Se’n beneficiaria la unitat i la cohesió de la llengua. Sisplau, sobretot com a forma escrita, és vist per aquests parlants més educats com a plebeisme local, com a regionalisme poc cooperatiu en el procés de construcció d’una llengua comuna. I això també ha de comptar.

Àudios de Catalunya Ràdio

Canal de Vilaweb

3cat24.cat - Portada

amics de joan valls

Àngel Canet Català

Anotacions rizomàtiques

Articles de l'Avui

AULA ACOLLIDA IES LA SERRETA قسم الإستقبال 受欢迎的教室 ДОБРО ПОЖАЛОВАТЬ КЛАСС, WITAMY ,

Kaos en la Red - Països Catalans

Nationalia - Últimes notícies

Vent d Cabylia

Vilaweb - Notícies