Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 14 de febrer del 2011
(Publicat al diari Avui el 9 de juny del 1989)
De tant en tant, vivim un debat econòmic i, com és ben natural, hi intervenen tots els agents econòmics. Tothom trobaria absurd que solament opinessin els estudiosos de l'economia, que no obrissin la boca ni els empresaris, ni els banquers, ni els alts directius, ni els sindicalistes. En canvi, d'uns anys ençà vivim un debat sobre el model de català estàndard, en què participen només els lingüistes, dedicats a l'estudi, a la docència o a la correcció de la llengua, que parlen, com és lògic, des d'un punt de vista més que res teòric. I els periodistes i els escriptors? No saben, no contesten. Em fa l'efecte que les excepcions són tan poques que les podríem comptar amb els dits d'una mà. Fem mal fet. Els qui tenim la llengua com a eina bàsica de creació i de comunicació no hem de callar a l'hora del debat. I els mestres i els professors? Muts, com si no hi fossin. Són ben pocs els que han pres partit. També haurien de donar un cop de timó. La llengua vehicular de l'ensenyament forma o deforma de manera decisiva les noves generacions.
Més. Hi ha altres professionals que també, poc o molt, haurien de participar en el debat. Encara més. Tothom hi hauria de poder dir la seva, si s'hi veu amb cor, que cadascú se sap les seves limitacions. Bé, tothom no. Els polítics no haurien de ficar cullerada en les coses lingüístiques, perquè embolicarien la troca. Abans-d'ahir, sense anar més lluny, el nostre diari informava que Pasqual Maragall s'ha referit al català i al valencià com a "llengües germanes", malgrat l'evidència científica que la llengua dels valencians i la dels catalans és la mateixa, i que la nostra llengua és, això sí, germana de l'occità i cosina germana del castellà i de les altres llengües romàniques. Del que sí que s'han d'ocupar els nostres polítics, i ja ho fan, és dels assumptes sociolingüístics, és a dir, de fomentar l'ús del català. Això que passa aquests dies, que lluiten a veure qui aconsegueix un reconeixement estatal i europeu més gran per al català, ja va bé. El mal fóra que rivalitzessin en prudència, però que rivalitzin en audàcia catalanista, això és fantàstic.
El debat lingüístic actual hauria de centrar-se, penso jo, en el problema del català aparent. N'acabarem de parlar la setmana vinent, si Déu vol.
A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989 que ara reedito, em reafirmo en una idea que ja fa temps que tinc clara i és que, a la nostra societat, hi ha àmbits que viuen un progrés i n'hi ha que viuen una regressió. La qualitat lingüística, en general, viu una regressió. El nostre sistema educatiu ha esdevingut una fàbrica de minusvàlids lingüístics. Els nostres mitjans de comunicació s'omplen de periodistes que escriuen o parlen sense cap qualitat lingüística, una autèntica indecència professional que no escandalitza a gairebé ningú; de fet, la qualitat lingüística del periodisme no forma part en absolut de l'agenda del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Sort en tenim que el Barça va la mar de bé i ens alegra una mica la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada