Un fonema afegit és un so no etimològic que agreguem a un vocable quan el pronunciem, generalment per comoditat articulatòria.
Si quan escrivim el vocable en qüestió reflectim en la grafia el fonema afegit, la lletra que el representa és una lletra afegida. Jo, personalment, considere que les lletres afegides s'haurien d'acceptar en l'ortografia d'una llengua únicament quan el fonema corresponent és pronunciat per la totalitat de parlants de la citada llengua.
Si hi ha una part de la població —encara que siga una part important— que pronuncia un mot determinat amb un fonema afegit, i una altra part de la població que pronuncia el mateix mot sense el citat fonema, considere que aquest no s'hauria de reflectir mai en la grafia del mot.
En lingüística, quan el so no etimològic —i la lletra que el representa— s'afig en l'interior de la paraula, s'anomena epentètic, que significa 'intercalat'. Si s'afig al començament, rep el nom de protètic. I si s'afig al final s'anomena epitètic.
Tot seguit escriuré uns quants vocables amb dues grafies, la primera és la que correspon a l'etimologia del mot, la segona inclou una lletra afegida que representa la pronúncia d'una part de la població del nostre domini lingüístic. Els classifique en tres grups.
a) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup no són acceptades per la llengua culta en cap cas, són considerades vulgarismes inadmissibles: api / àpit, bellota / abellota, bonegar / abonegar, botar foc / abotar foc, canvi / cànvit, compte / cónter, escriure / escríurer, fartar / afartar, fesol / fresol, foto / afoto, geni / gènit, llar / allar, moto / amoto, ploure / plóurer, premi / prèmit, ràdio / arràdio, raïl / arraïl, rifar / arrifar, tindre / tíndrer, traure / tràurer, travessar / atravessar, vendre / véndrer, vindre / víndrer, xeringa / aixeringa (o eixeringa).
b) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta, ja que són les usades per pràcticament tots els valencians, però únicament les arrepleguen els diccionaris valencians (DVal, SALT3, DOPV) i no els catalans (Fabra, DIEC, GDLC): remullar / arremullar, ruixar / arruixar. Açò significa que les formes arremullar i arruixar són formes normatives només per als valencians. Per als catalans no ho són pas.
c) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta perquè el fonema que representa la lletra dita s'afig en els parlars catalans orientals, especialment el parlar de Barcelona, però no en els parlars valencians. En alguns casos el vocable amb lletra afegida és la forma principal i en altres casos és l'única forma, ja que la variant formal etimològica, sense lletra afegida, ni tan sols l'arrepleguen els diccionaris: alfàbega / afàbrega, cartó / cartró, gla / aglà, hui / avui, murta / murtra, orde / ordre, rel / arrel, síndia / síndria. Els estudiem per separat.
Alfàbega / afàbrega. El Fabra i el DIEC arrepleguen alfàbrega amb r epentètica, però no recullen alfàbega, que és la forma etimològica i la que usem tots els valencians (el parlar valencià de l'extrem sud tanca la e fins a convertir-la en una i). El GDLC recull alfàbrega com a forma principal i alfàbega com a secundària, però la marca com a dialectal. El DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV de L'AVL recullen alfàbega com a forma principal i alfàbrega com a secundària.
Cartó / cartró. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen cartó com a forma principal i cartró com a secundària.
Gla / aglà. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen gla com a forma principal i aglà com a secundària. El DIEC i el GDLC arrepleguen també la paraula bellota, que és la que usem tots els valencians, que remet a gla, però el Fabra no la recull. En el DVal i en el diccionari del SALT3 trobem la paraula bellota com a principal i gla i aglà remeten a ella. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal abellota, emprada per una part dels valencians. El DOPV arreplega gla, aglà, bellota i abellota com a entrades independents. No remeten les unes a les altres.
Hui / avui. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen avui com a forma principal i hui com a secundària. La primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona,1932) no recollia la paraula hui, però la quarta edició (Barcelona,1966) ja la incloïa per decisió de la Secció Filològica de l'IEC. El DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen hui com a forma principal i avui com a secundària. El DOPV arreplega hui i avui com a entrades independents.
Murta / murtra. El Fabra arreplega únicament murtra, amb r epentètica. El DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV recullen murta com a forma principal i murtra com a secundària.
Orde / ordre. El DIEC i el DVal arrepleguen ordre com a forma principal i orde com a secundària. El Fabra i el GDLC arrepleguen únicament ordre, amb r epentètica. El diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen orde com a forma principal i ordre com a secundària. Cal aclarir que tots els diccionaris tenen l'entrada orde amb el significat de 'societat de religiosos'.
Rel / arrel. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen arrel com a forma principal i rel com a secundària. El DVal i el diccionari del SALT3 entren també la paraula raïl, més etimològica i àmpliament usada pels valencians, que remet a arrel. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal arraïl, emprada per una part dels valencians. El DOPV de L'AVL arreplega arrel i raïl com a entrades independents i arraïl i rel que remeten a arrel.
Síndia / síndria. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen únicament la forma síndria, amb r epentètica. La forma síndia -que he tingut ocasió d'oir més d'una vegada i que és l'etimològica, ja que aquest fruit és originari del país de Sind, al Pakistan- no la recull cap diccionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada