Eugeni S. Reig
La paraula caixó té dos significats. En el Diccionari Valencià del SALT 3 trobem:
1. m. Caixa menuda amb tapa o sense, que servix per a guardar alguna cosa.
2. m. Caixa gran, generalment de fusta i de base rectangular.
La primera accepció és la que correspon al significat tradicional de caixó en valencià. És el significat amb què l’usaven els nostres clàssics i amb què el recullen tots els diccionaris normatius de la nostra llengua.
La segona accepció és la valencianització del mot castellà cajón que el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia definix com «recipiente para guardar o transportar algo».
Hem de tindre en compte que el sufix –ó té en valencià un ús diferent del que té el sufix –ón en castellà, ja que, mentres en valencià el sufix –ó implica la formació d’un diminutiu, en castellà el sufix –ón implica la formació d’un augmentatiu. Així, en valencià, paraules com ara barró, botifarró, carreró, cistelló, cordó, cucarró, finestró, garrofó, gerró, granilló, micarró, petirró, micona, etc., són diminutius, mentres que, pel contrari, en castellà, mots com ara bonachón, botellón, cajón, callejón, chicarrón, dramón, fresón, grandón, problemón, sinvergonzón, tazón, etc., són augmentatius. Aquesta és la regla general, però cal aclarir que hi han excepcions molt notables. Així, en valencià, el mascle de la cabra s’anomena cabró, denominació que en realitat és un augmentatiu a pesar d’acabar en –ó, i en castellà tenim paraules com ara ratón (ratolí), anadón (cria d’ànec) o rayón (cria de senglar) que, malgrat acabar en –ón són diminutius. Actualment tenim en valencià determinades paraules d’origen castellà que acaben en –ó i són augmentatius, com ara espigó (d’un port de mar), formigó (material de construcció format per una barreja d’arena, grava i ciment pòrtland) o saló (sala espaiosa, luxosa o ambdues coses alhora). En el cas de caixó tenim un significat principal, que és el genuí i tradicional –diminutiu de caixa– i un significat secundari originat per la pressió del castellà –augmentatiu de caixa– que és, a hores d’ara, d’ús general. Una cosa semblant ha passat amb la paraula tassó que també té un significat propi i tradicional –tassa xicoteta– i un altre que és conseqüència de la influència del castellà –tassa gran– que és el que actualment fem servir tots els valencians.
Els valencians tenim tan assumida i tan interioritzada la paraula caixó amb el significat d’embalatge per a guardar o transportar alguna cosa que fins i tot hem creat el derivat caixonada que significa ‘allò que conté un caixó’. Exemple: El meu germà m’ha dut cinc caixonades de llibres i no sé a on posar-los.
La paraula calaix té tres significats:
1. Caixó corredís d’un moble.
2. Lloc on es guarden els diners que es recapten per les vendes que es fan en un establiment comercial.
3. Quantitat de diners que s’arrepleguen en un establiment comercial per la venda al detall durant un dia.
Els valencians mantenim ben viva la paraula calaix en les tres accepcions. En la segona accepció tenim la coneguda dita: Carrer banyat, calaix eixut; dependent content i amo fotut.
Emprar caixó en lloc de calaix és un castellanisme innecessari i empobridor que hem de procurar evitar.
1 comentari:
perque quatre i en coranta i no quaranta en cullera vit es verga en castella,als vocabularis ix vito en castella eixemple:tocam el vit i disme ole es un dit a cullera
Publica un comentari a l'entrada