Parlar i escriure

[Foto] Manifestació per l'Escola Pública i contra les retallades

2012-01-21T23:33:00.000+01:00


Manifestació per l'escola pública i contra les retallades. València, 21/01/2012

21 G 2012: MANIFESTACIÓ PER L'ESCOLA PÚBLICA

2012-01-21T14:40:00.002+01:00

[Textos] Joan Fuster: "Les llengües de demà", 6

2011-11-23T11:59:00.001+01:00

Les llengües de demà, 6

Naturalment, les llengües no són "coses" fetes d'una vegada per sempre. Com qualsevol altre producte de l'home, pertanyen a la "història", i acompanyen o segueixen les evolucions i les revolucions de la societat que les parla. Poden arribar, fins i tot, a extingir-se completament: a "morir". Però, mentre viuen i estan en plena puixança, mai no s'estagnen. Flueixen, s'ajusten a les necessitats del temps, renoven o rejoveneixen contínuament els seus mitjans. La pretensió de "fixar-les" ‒ la gramàtica preceptiva, les Acadèmies i totes les altres maniobres del mateix tipus ‒ sol ser un expedient inevitable per a frenar-ne el curs espontani, que, sense això, tendiria al desballestament o a la dissolució. Ben sovint, els gramàtics i els acadèmics cometen la imprudència de convertir la seva tasca de vigilància en punt-d'honor ordenancista, i l'idioma escrit, el literari, a força de codis i de correccions, s'anquilosa i s'allunya del costum diari de la gent. De tota manera, fins ara mateix, la presumible separació entre la llengua literària i la llengua col·loquial gairebé mai no aconsegueix extrems lamentables: l'escola i la lectura contribueixen a difondre'n el model docte i estabilitzador, mentre que els escriptors procuren injectar-li les invencions de la conversa del carrer. Una influència recíproca és el normal. Allà on aquesta òsmosi no es dóna ‒ fos pel que fos ‒, l'afer hi pren un aspecte lleig i cada branca de l'idioma va per la seva banda: la dels llibres i els seus fabricants s'encastella en la seva ambició selectiva; la del poble, sense control ni lletra, voreja el caos. Evidentment, les llengües més "illetrades" són les que evolucionen amb una major rapidesa. Alguns etnòlegs testifiquen que, en certes tribus africanes de civilització paleolítica, el llenguatge dels avis amb prou feines és ja entès pels néts. Cal creure-ho.

Els habitants del món romànic parlem avui idiomes sorgits d'un llatí analfabet que les legions imperials i els colons imperialistes escamparen en la seva aventura. Dic: un llatí analfabet. Les condicions de vida de l'Alta Edat Mitjana no hi permetien una altra opció: les lletres, aleshores, eren ofici o solaç d'una insignificant minoria monàstica. Aquesta i la seva seqüela universitària, ja molt posterior, continuaren aferrades al llatí, amb una clara consciència de privilegi, que durà fins al segle XVIII. Les multituds ignares "parlaven" al marge de la gramàtica, i acabaren forjant unes llengües distintes. Un dia, algú ‒ un escrivà poc expert en el llatí, o els seus clients que així ho exigirien ‒ començà a posar el romanç per escrit. I tal fou el principi de consolidació per als nous llenguatges. Sense aquella primera tinta dels notaris i dels clergues de l'XI i del XII, la nostra actualitat verbal seria una altra. Poc a poc, per necessitat i per voluntat a parts iguals, els derivats del llatí aconseguiren estructura de "llengües cultes", això és, perdurables. Perquè, si bé les seves masses de parlants no deixaren de ser analfabetes, la situació es configurava ja, en els seus orígens, d'una manera molt diferent de la dels clans rupestres de l'Àfrica, que abans hem al·ludits. Sense comptar amb el que vingué després: universitaris, impremtes, Estats, televisors... Més o menys.

Però no hi acaba tot. Uns altres canvis socials se succeïren i repercutiren en les llengües. Una prova: acudim a un text del segle XIII, i a d'altres d'èpoques posteriors, en escalonada exposició. Passem de Llull a Metge, d'aquest a Martorell, de Martorell al Rector de Vallfogona, a un poema floralesc, a Carner, a Pla. O bé: de l'Arcipreste de Hita o Berceo a la Celestina, a Cervantes, a Gracián, a Moratín, a Zorrilla, a Galdós, a Ortega. O: de Villon a Rabelais o Montaigne, a Pascal o Racine, a Voltaire, a Hugo, a Mallarmé, a Gide. O... Cada idioma ens ofereix el seu mostrari. I, si hem de ser honests, haurem de convenir que, en veritat, dins de cada idioma, hi ha hagut formes "d'idioma" molt dispars. No es tracta solament de variants filològicament qualificables. Hi ha, també, notòries alteracions del "dispositiu". Els escriptors que cito ‒ si la suposició, absurda, mereix ser acceptada ‒ no són "intercanviables" en la seva pròpia llengua. Cada un d'ells està irreductiblement lligat a l'estadi lingüístic en el qual s'insereix. S'escriu en la llengua que es posseeix: el fragment de llengua que es posseeix. I escriure és pensar, sentir, calcular. La nòmina podria ser ampliada, en efecte, a filòsofs i a homes de ciència.

Això és evident. ¿No serà, per tant, el nostre destí, la nostra oportunitat, bona o dolenta, carregar-nos amb el llenguatge exigu i cosmopolita, depravat i escolar, dels locutors de ràdio i de televisió, dels "tebeos" i dels buròcrates? Ens ha tocat d'encaixar aquest període d'"evolució"... Això no pot ser més cert. Tanmateix, ens rebel·lem contra aquesta presumpta fatalitat. Les "amenaces" són palpables: amb l'idioma que se'ns ve a sobre, ¿què es podrà fer? ¿Quines idees, quins sentiments, quins càlculs seran possibles a la gent de demà?

Les persones de la meva edat ‒ i encara no entro en els cinquanta ‒ han vist i viscut, en aquesta Europa sàvia i rural de les nostres entranyes, la vigència eficient de l'aladre romà. És un detall. Durant mil·lenaris, fins ahir mateix, el conreu de la terra, la confecció de mobles, la cria de semovents, els diners, les creences, les fidelitats cíviques, s'havien mantingut bastant uniformes. I no diguem la moral sexual i les relacions paterno-filials. De sobte, salten a la cibernètica, a les excursions a la Lluna i als satèl·lits teledifusors. ¿Què dimonis hi pinten ja, en aquest "salt", el Petrarca, el Quixot, Dostoiewski, La Rochefoucauld o Jaume Roig? ¿ I són Einstein i els seus fills i fillols els qui han guanyat la partida? ¿Quina llengua, dins i fora de l'Otan, resistirà el trauma? ¿En què consistirà "una llengua", en el futur?

Mentre escric aquestes línies, una altra por m'assalta: que les inquietuds que enuncio siguin, en fi de comptes, una por d'escriptor. Els qui ens dediquem a la manipulació de les paraules per guanyar-nos la vida, ¿no inflarem, no estarem dramatitzant l'esquema? Rotundament: sí. Però l'esquema no és un malson ni una fantasia "nostra". Respon a la realitat més diàfana. Els literats són, som, per ofici, els dipositaris de les virtualitats de l'idioma. Que siguem "això", o ho siguem més que ningú, no suposa que la resta de la població "parlant" manqui d'interés, d'interessos, en el tema. Allò que menys hi compta, en definitiva, és Shakespeare, Lope, Roís de Corella, Boccaccio o Baudelaire. El que importa és com "parlarà" la gent de demà.

Joan Fuster, Babels i Babilònies, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1972, pàgs. 178-183.

[Llengua] Les universitats valencianes reediten un llibre sobre gramàtica

2011-11-21T08:08:00.001+01:00

Publicat en EL PUNT dilluns 14 de novembre del 2011

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/475274-les-universitats-valencianes-reediten-un-llibre-sobre-gramatica.html

Les universitats valencianes reediten un llibre sobre gramàtica

“Gramàtica Zero” planteja respostes concretes per a dubtes generalitzats

El Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, en col·laboració amb les altres universitats valencianes, acaba de publicar la 2a edició de la Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica. L'obra, redactada per Francesc Esteve i Josepa Mellà, es concep com un suport pràctic per a resoldre, de manera ràpida i entenedora, els problemes i dubtes més habituals en l'ús lingüístic, sobretot en la sintaxi, que és un dels aspectes més complexos i alhora menys visibles i menys coneguts de la gramàtica.

L'obra està formada per 73 fitxes que, d'una manera ben organitzada i entenedora, donen resposta als dubtes sintàctics més comuns tant dels valencianoparlants com d'aquells que estudien la nostra llengua. Aquestes 73 fitxes, alhora, estan organitzades segons quatre blocs temàtics més un annex:

1) Fonamental: arreplega les errades de sintaxi més bàsiques i freqüents, com ara l'ús del lo neutre o la incorrecció del gerundi de posteritat.

2) Errades típiques de castellanoparlants: tal i com assenyala el títol, aquest bloc tracta les errades provocades per la interferència lingüística amb el castellà; aborda temes que preocupen molts professors de llengua, com ara fer entendre la diferència entre gens, res i cap o entre els pronoms ho i lo.

3) General: incideix en aspectes que no són tan habituals, però que també solen provocar confusió, com ara la distinció entre baix-davall-sota o si no i sinó.

4) Termes gramaticals: s'hi fa una explicació de la terminologia lingüística que, inevitablement, ha calgut utilitzar en les explicacions anteriors, com ara adverbi, pronom relatiu, atribut...

5) Recull d'expressions errònies de substitució automàtica: és un annex que inclou expressions incorrectes i que no necessiten cap altra justificació especial, ja que només demanen conéixer i usar les formes correctes.

Així doncs, una obra que presenta tres grans novetats respecte a la resta de gramàtiques publicades fins ara: es concep com una obra complementària, ja que pel fet de centrar-se en la sintaxi, deixa de banda altres aspectes gramaticals (com l'ortografia o el lèxic), que són qüestions que es poden resoldre satisfactòriament recorrent a verificadors ortogràfics i diccionaris; s'allunya dels tecnicismes lingüístics habituals, que dificulten la comprensió als usuaris no experts, i incorpora un to més planer en les explicacions amb nombrosos exemples com a reforç a l'exposició teòrica; i, per últim, entén l'aprenentatge de la llengua en contextos multilingües, per la qual cosa fa referències constants a d'altres llengües europees, com ara l'italià, el francés o l'anglés.

Tot plegat, una obra imprescindible i de fàcil consulta, ben pràctica no només per als aprenents de la llengua, sinó també per als usuaris quotidians, pel fet que ens ajuda, d'una forma ben esclaridora, a entendre quins són els problemes reals i ens proporciona solucions ràpides a punts concrets.

OBRINT PAS - La Vida Sense Tu (VIDEOCLIP HD)

2011-11-07T10:39:00.000+01:00

Jordi Camps - Un viatge lingüístic

2011-11-03T10:02:00.000+01:00

Publicat a

El Punt Avui. Edició Nacional 23-10-2011 Pàgina 46

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/467137-un-viatge-lingueistic.html

Un viatge lingüístic

Jordi Camps i Linnell

Joan-Lluís Lluís fa un elogi a la diversitat lingüística a ‘A cremallengua'

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es declara “amant platònic de les llengües”. “Parlar de llengües em permet parlar de moltes altres coses, connectades amb més o menys intensitat, com la política, l'ecologia, la religió o el sexe”, remarca.

És fruit d'aquesta passió que des de la tardor de l'any 2008 es va dedicar a escriure, setmana rere setmana, a les pàgines de la revista Presència sobre la diversitat lingüística com a leitmotiv. El resultat són desenes d'articles molt amens i accessibles al lector no especialitzat amb els quals setmanalment mostra, entre altres coses, l'enorme valor de la riquesa de les llengües del món, i alhora dóna veu a les llengües en perill d'extinció que els intents d'uniformització lingüística volen relegar al silenci. Ara una selecció d'aquestes “cròniques breus” ha estat recollida en un llibre, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Viena Edicions), que ja es troba a les llibreries.

Lúcidament, al pròleg, Matthew Tree compara el llibre amb un “viatge”, en el qual es convida el lector a fer un trajecte “ple d'aventures” des dels orígens de les llengües fins a la mort d'algunes. Així, des del primer article o capítol, que tracta sobre l'origen de les llengües amb l'hebreu i l'episodi de la diversitat lingüística de la torre de Babel, fins a descobrir en el darrer que Batman també parla català, el lector s'endinsa en un recorregut apassionant en què es fa ressò de molts casos lingüístics “que o bé coneixem o bé no coneixem prou”, en paraules de Tree. Pel que fa al català, que és tractat en el terç final del llibre, Joan-Lluís Lluís és prou eloqüent recordant com és de fàcil fer desaparèixer una llengua (una defunció cada dues setmanes, segons els lingüistes). Apunta que, a diferència de les societats autàrquiques, els estats moderns (a excepció de Suïssa i l'Índia) potencien la seva llengua predominant i les xifres no fan més que augmentar aquests temors: només entre el 2% i el 3% de la població mundial parla el 90% de les llengües petites.

A la pregunta de si s'ha de témer per un enterrament proper del català, Joan-Lluís Lluís declara que sí, “a mitjà termini”. I no s'escapen els mateixos catalans d'aquesta situació, com deixa clar en el volum. “Els catalans, per sort, encara podem decidir quin serà el futur de la nostra llengua.” Però, amenaça, si deixem que els altres decideixin per nosaltres la profecia es farà realitat.

Eugeni S. Reig - El lèxic popular en la llengua culta

2011-11-03T09:50:00.000+01:00

Eugeni S. Reig

Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes –algunes de les quals són d’origen àrab, mossàrab o aragonés– que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó –i també renyonada, renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d’or. Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat. Aquest verb ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L’aigua que brolla amb força d’una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió, vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d’una església. ¿Som capaços d’imaginar-nos com devia d’eixir el pas de l’església per a poder dir que sortia? I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, parabales, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama crua, de rapafuig, de raspalló o de repica’m el colze, o d’exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s’ha acabat el cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el caràcter sorprenent d’alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que l’exclamació ¡Déu n’hi do! té el mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem dient-ho molts de nosaltres.

La llengua normativa que s’ensenya a l’escola no ajuda precisament a la supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d’un estudi seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua correcció i no s’atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el coneguen i, fins i tot, l’usen habitualment en l’àmbit col·loquial. Nosaltres, els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d’estudiar-lo de manera seriosa i conscienciosa i hem de transmetre’l als nostres descendents. I, evidentment, hem de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de comunicació, en l’escola i en la universitat; hem de procurar que el lèxic tradicional valencià siga normatiu i, per tant, hem d’aconseguir que l’arrepleguen els diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic tradicional valencià perquè no l’arrepleguen els diccionaris normatius i, de retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l’usem mai en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens decidim d’una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de segles.

Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d’ací a uns quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres equivalents apreses en l’escola i en els mitjans de comunicació?» Jo, sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies sociològiques – i, fins i tot, m’atreviria a afegir psicològiques – no són favorables a eixa substitució. L’única substitució lingüística que està disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe. Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme més o menys diglòssic, però bilingües. L’altra meitat de valencians són monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa. Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l’anella d’una cadena, hauria d’usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l’objecte citat i que qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l’escola eixa paraula valenciana i li han explicat que l’objecte en qüestió s’anomena baula, emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no l’entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon grapat de vocables alhora, el xiquet se’n passarà al castellà i així es sentirà segur, ja que tots l’entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d’aconseguir que la llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s’haurà perdut per a sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia. Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant que ens envaïx, si no parem l’empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle xxii, podem estar ben segurs.

Article publicat en EL PUNT dilluns 24 d'octubre del 2011.

L'Allioli

2011-10-25T14:42:00.000+02:00

Viquipèdia: allioli

Manel: 02 La cançó del soldadet + lletra

2011-10-21T21:34:00.000+02:00

[Vídeo] Una llengua que camina

2011-10-09T20:28:00.001+02:00

El valor de les paraules

2011-10-03T00:20:00.000+02:00

El valor de les paraules

[Prosa] Enric Valor: L'ambició d'Aleix

2011-09-23T00:05:00.003+02:00

I. repòs

Vaig eixir a la porta del mas de l'Arbre, i tal com m'havia esdevingut dalt a l'obrir el balcó de la meua cambra, em tornà a enlluernar la claror de l'avançat matí de la muntanya. Tanmateix, llavors ja començava a esmorteir aquella llum intensa una capa de celatges deixatats i groguencs, de pur aspecte de tardor. Feia una fresca agradosa; respirava a ple pulmó l'aire puríssim i sentia --o creia sentir-- els membres regats per una sang que m'imaginava nova i primaveral i el cap aclarit i ferm. D'uns dies ençà de la meua arribada, trobava que el repòs seria, sols per a mi, un gaudi de l'ànima; i és que em notava recuperat, quasi normal.

Àngela era davant del mas fent no sé què, i, al veure'm eixir, em saludà tota amatent i maternal com cada dia.

--Què, ja vol passejar?
--Ara només vaig a la font --vaig dir.
--Espere's.

Se'n va entrar a casa i em va traure un got.

--Està en tot! Gràcies!

Així comença L'ambició d'Aleix, del mestre Enric Valor, apareguda per primera vegada el 1960. Per a la nova edició de l'editorial Tàndem (València, 1995, pàg. 3), E. Valor la va reescriure de nou, i aquesta serà l'edició que farem servir a classe d'Avançat 2 del grup de la vesprada, a l'EOI de València.

N'oferim aquest tast brevíssim perquè els alumnes que comencen la setmana que ve vagen ambientant-se en la novel·la que serà el primer control de lectura. Per a després de Nadal.

Gaudiu de la riquesa lèxica i expressiva del llenguatge valorià!

formspring.me

2011-05-20T09:45:00.001+02:00

Pregunteu-me alguna cosa! http://formspring.me/laterradenlloc

La revolució de les acampades és una autèntica revolució?

2011-05-20T09:44:00.001+02:00

La revolució de les acampades és una autèntica revolució?

Answer here

Solidaritzem-nos amb Acció Cultural del País Valencià

2011-05-11T21:34:00.000+02:00

INTERNET SOLIDÀRIA AMB ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ

Benvolgudes/benvolguts,

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Fóreu molts els qui com a mostra de solidaritat i suport deixàreu els vostres blogs i pàgines webs sense senyal. Ara però, gairebé tres mesos després d'aquell fatídic dia, volen també deixar sense senyal a la nostra entitat, a través de la imposició d'unes multes injustes i desproporcionades (800.000€) per a una entitat sense ànim de lucre, que de no fer-se efectives suposaran l'embargament dels nostres comptes i béns mobles i immobles.

Necessitem una vegada més de la vostra solidaritat, i per això us demanem que avui 11 de maig publiqueu l'editorial que us adjuntem als vostres blogs i pàgines webs. A més, també us adjuntem el banner d'Internet Solidària que haurà d'apuntar al següent enllaç: http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1 perquè si ho considereu oportú estiga a la vostra web o blog fins que aconseguim recollir tots els diners per fer front al pagament de les multes.

Una vegada més, moltes gràcies pel vostre suport i ajut.

Atentament,

Toni Gisbert
Coordinador d'ACPV
96 315 77 99
www.acpv.cat

Per què, en general, no és igual ser de poble que de ciutat? Com tampoc no és el mateix ser de muntanya o de pla, ser d'horta o de secà.

2011-04-26T09:33:00.001+02:00

Per què, en general, no és igual ser de poble que de ciutat? Com tampoc no és el mateix ser de muntanya o de pla, ser d'horta o de secà.

Answer here

[Lèxic] Rentadora o llavadora?

2011-03-31T14:59:00.001+02:00

Article publicat en EL PUNT dilluns 14 de març del 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/382275-irentadora-o-llavadora.html

¿Rentadora o llavadora?

Eugeni S. Reig

El verb llavar significa: «Netejar amb aigua a soles o amb aigua i sabó (o detergent, o xampú, o altres productes de neteja).» Podem llavar la roba, llavar el paviment, llavar l’escala, llavar el cotxe, llavar-nos les mans, llavar-nos el cap, llavar-nos el cos, etc. Tenim l’expressió popular llavar la cara(a algú) que significa 'afalagar-lo per guanyar-li la voluntat amb la intenció d’aconseguir alguna cosa que ens interessa, adular-lo'. Tenim el refrany:Una mà llava l’altra i les dos la cara. Si diem que algú no llava cap cap que no li isca tinyós volem dir que la persona de qui parlem té molt mala sort, que totes les coses que fa en la vida li ixen malament. Derivats de llavar són llavanera (equivalent a bugadera i ruscadera), llavat (equivalent a lavativa), llavatori, esllavassar, (i la variant formal desllavassar), desllavar, llavutxar, llavador, etc. Moltes vegades he oït, quan algú es queixa que té molta calor, que li han amollat la impertinència següent: “¿Tens calor? Tira’t al llavador.” L’herba roquera, espècie Parietaria officinalis, en alguns llocs rep el nom de llavatasses perquè és útil per a llavar porcellana, pisa, vidre, etc.

El verb rentar significa: «Aclarir amb aigua neta allò que s’ha llavat amb sabó, detergent, xampú o altres productes de neteja similars.» Podem rentar la roba, l’escurada o qualsevol altra cosa que hàgem ensabonat; podem rentar-nos les mans, la cara, el cap, els peus, el cos, etc. També significa «netejar només amb aigua», com quan parlem de rentar la fruita o la verdura o de rentar-nos la cara o les mans. Derivat del verb rentar en la darrera accepció és el substantiu rentó, que fa referència a l’acció i l’efecte de rentar.

Per tant, en la llengua dels valencians, quan en l’acte de netejar alguna cosa emprem, a més d’aigua, altres productes de neteja, hem d’utilitzar necessàriament el verb llavar. No podem dir que ens rentem les mans amb sabó, hem de dir que ens llavem les mans amb sabó i, després, ens les rentem amb aigua a fi d’eliminar el sabó.

Per consegüent, ¿com hem d’anomenar els valencians la màquina que s’usa per a llavar la roba? Doncs hem d’anomenar-la, imprescindiblement, llavadora, perquè anomenar-la rentadora implicaria admetre que la màquina l’única cosa que fa és rentar la roba i, per tant, la trauríem quasi igual de bruta que la fiquem. Per a llavar la roba i deixar-la neta cal que afegim en la màquina sabó, detergent o algun altre producte adequat de neteja. Només amb aigua clara no pot netejar-se una roba bruta, amb taques i greix. I espere que no hi haja ningú que em diga que posant l’aigua a noranta graus de temperatura i tenint la roba tres hores pegant bacs dins la màquina acabaria eixint neta sense usar cap producte químic afegit. No se m’ha acudit fer eixa prova, però, encara que fóra veritat que així es poguera netejar la roba, això no ho faria mai ningú que tinguera en cap en el seu lloc perquè seria un balafiament absurd d’energia i una pèrdua lamentable de temps i, damunt, molt probablement, la roba eixiria feta péntols.

I ¿com hem d’anomenar els valencians la màquina que s’usa per a llavar la vaixella? Sembla prou evident que hem d’anomenar-la llavavaixelles. També podríem anomenar-la, lògicament, netejavaixelles i, fins i tot, escuravaixelles, ja que els valencians (excepte els de les comarques més meridionals) usem el verb escurar per a expressar el concepte de llavar la vaixella. El que no podem fer és anomenar eixa màquina rentavaixelles perquè això significaria que la màquina només fa que rentar les vaixelles que hi fiquem i això seria una estafa colossal. Les instruccions de la màquina ens indiquen que, abans d’introduir els plats, tasses, culleres, ganivets i altres objectes dins la màquina, hem de posar-los davall del doll d’aigua de l’aixeta i rentar-los a fi d’eliminar les restes de quemenjar adherides. Si, en acabant, resulta que la màquina no fa altra cosa que pegar-li un altre rentat, mal negoci hem fet. Per a un resultat tan desastrós no calia cap màquina, ja n’hi havia prou amb mantindre els objectes que volem escurar una miqueta més de temps davall del doll d’aigua corrent. Però per molt que rentem un plat, si estava impregnat d’alguna substància greixosa, continuarà greixós. Per a eliminar el greix cal usar un producte detersiu, és a dir, cal llavar el plat, no rentar-lo i prou.

Els catalanoparlants que són de zones a on neutralitzen les aa i les ee àtones pronuncien exactament igual els verbs llavar i llevar. Ells han deixat d’emprar el verb llavar i han desplaçat el seu significat cap al verb rentar a fi d’evitar confusions. Però com que els valencians no tenim eixe problema d’homofonia no tenim perquè imitar-los i perdre les matisacions tan importants que ens oferix el lèxic patrimonial català que nosaltres hem tingut la sort de conservar intacte durant segles i segles.

[Poesia] [Cançó]: J. R. de Corella / Raimon, Balada de la grasa i l'esmerla

2011-03-28T14:56:00.001+02:00

La balada de la garsa i l'esmerla

(Joan Roís de Corella - Raimon)

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir".

(1981)

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

2011-03-11T22:02:00.000+01:00

La Gossa Sorda - Senyor Pirotècnic

2011-03-03T15:20:00.001+01:00

FAREWELL, SPAIN? (Adéu, Espanya?) Scotland Quebec Catalonia Independence

2011-03-01T11:40:00.001+01:00

M'agrada sentir el que tu sents, Miquel Abras

2011-02-28T11:44:00.001+01:00

Curs de Valencià en línia

2011-02-27T12:48:00.001+01:00

Curs en línia per a preparar els nivells oral, elemental, mitjà i superior de valencià per a l'examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV).

www.practicavalenciano.es

0, Canigó 125 veus Vídeo promocional 2011

2011-02-26T11:08:00.001+01:00

Joan Tudela: Debat lingüístic

2011-02-24T09:19:00.000+01:00

Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 14 de febrer del 2011

http://blocs.lamalla.cat/bloc/joantudela/post/debat_linguistic

Debat lingüístic

Joan Tudela

**(Publicat al diari Avui el 9 de juny del 1989)**

De tant en tant, vivim un debat econòmic i, com és ben natural, hi intervenen tots els agents econòmics. Tothom trobaria absurd que solament opinessin els estudiosos de l'economia, que no obrissin la boca ni els empresaris, ni els banquers, ni els alts directius, ni els sindicalistes. En canvi, d'uns anys ençà vivim un debat sobre el model de català estàndard, en què participen només els lingüistes, dedicats a l'estudi, a la docència o a la correcció de la llengua, que parlen, com és lògic, des d'un punt de vista més que res teòric. I els periodistes i els escriptors? No saben, no contesten. Em fa l'efecte que les excepcions són tan poques que les podríem comptar amb els dits d'una mà. Fem mal fet. Els qui tenim la llengua com a eina bàsica de creació i de comunicació no hem de callar a l'hora del debat. I els mestres i els professors? Muts, com si no hi fossin. Són ben pocs els que han pres partit. També haurien de donar un cop de timó. La llengua vehicular de l'ensenyament forma o deforma de manera decisiva les noves generacions.

Més. Hi ha altres professionals que també, poc o molt, haurien de participar en el debat. Encara més. Tothom hi hauria de poder dir la seva, si s'hi veu amb cor, que cadascú se sap les seves limitacions. Bé, tothom no. Els polítics no haurien de ficar cullerada en les coses lingüístiques, perquè embolicarien la troca. Abans-d'ahir, sense anar més lluny, el nostre diari informava que Pasqual Maragall s'ha referit al català i al valencià com a "llengües germanes", malgrat l'evidència científica que la llengua dels valencians i la dels catalans és la mateixa, i que la nostra llengua és, això sí, germana de l'occità i cosina germana del castellà i de les altres llengües romàniques. Del que sí que s'han d'ocupar els nostres polítics, i ja ho fan, és dels assumptes sociolingüístics, és a dir, de fomentar l'ús del català. Això que passa aquests dies, que lluiten a veure qui aconsegueix un reconeixement estatal i europeu més gran per al català, ja va bé. El mal fóra que rivalitzessin en prudència, però que rivalitzin en audàcia catalanista, això és fantàstic.

El debat lingüístic actual hauria de centrar-se, penso jo, en el problema del català aparent. N'acabarem de parlar la setmana vinent, si Déu vol.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989 que ara reedito, em reafirmo en una idea que ja fa temps que tinc clara i és que, a la nostra societat, hi ha àmbits que viuen un progrés i n'hi ha que viuen una regressió. La qualitat lingüística, en general, viu una regressió. El nostre sistema educatiu ha esdevingut una fàbrica de minusvàlids lingüístics. Els nostres mitjans de comunicació s'omplen de periodistes que escriuen o parlen sense cap qualitat lingüística, una autèntica indecència professional que no escandalitza a gairebé ningú; de fet, la qualitat lingüística del periodisme no forma part en absolut de l'agenda del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Sort en tenim que el Barça va la mar de bé i ens alegra una mica la vida...

Manuel Baixauli: Manifest personal

2011-02-23T13:47:00.000+01:00

L'escriptor valencià Manuel Baixauli ha fet arribar aquest manifest personal. Que córrega!

per L'hora del Lector el dissabte 19 de febrer del 2011 a les 12:30

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Manuel Baixauli

Joan Solà: "I'm Catalan, I love freedom" = "Sóc català, m'agrada la llibertat"

2010-10-27T23:32:00.004+02:00

Oreto Doménech: "Una experiència de B-learning: un blog de l'assignatura de valencià"

2010-10-06T17:00:00.001+02:00

PAC Oreto Doménech

Gabriel Bibiloni: ‎«Nosplau»‎

2010-09-27T14:38:00.005+02:00

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, en dues parts, els dies 4 i 11 de setembre de 2010.

http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/nosplau.html

Amb bones paraules

Nosplau

Gabriel Bibiloni

No hi ha dubte que sisplau és un cas evident de gramaticalització, com ha estat dit i repetit manta vegada. Aquest procés s’ha esdevingut en el parlar col·loquial del Principat, i ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu. La primera és una estructura condicional (representem-la genèricament amb si us plau), que admet tota la variació pel que fa al pronom (si us plau, si et plau, si li plau, si els plau, etc.) i pel que fa al verb (si us plau, si us plagués, si et plaïa, etc.), a més de la possibilitat de la construcció negativa (si no us plau). Naturalment, aquesta estructura condicional és una entre moltes altres estructures paral·leles (quan us plagui, us plaurà, et plauria, etc.) en què el verb plaure té tot el seu significat de ‘agradar’. Amb el temps, en un procés que inclou la simplificació fonològica (pèrdua de la u), la pèrdua de la plenitud semàntica del verb plaure, sens dubte afavorida per l’espanyol, i altres canvis de naturalesa sintàctica, el si us plau s’ha convertit en un sisplau gramaticalitzat que no admet la variació en el pronom (vine, sisplau; entri, sisplau), ni la variació en el verb, i que arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi (t’ho demano sisplau, equivalent a l’espanyol te lo pido por favor) o com a nom (avui he sentit molts de sisplaus). Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn, del reduït “pijo” porfa.

De processos com aquest a la llengua n’hi ha molts. A Mallorca una cosa semblant ha passat amb mon pare i, sobretot, ma mare, que han esdevingut uns invariables mumpare (o mompare, si voleu) i mumare. Quan un germà diu a l’altre germà demà parlarem amb “mumpare” (més que amb el nostre pare), no vol dir parlarem amb el meu pare —seria desconsiderat oblidar que també és el pare de l’altre interlocutor— sinó amb una persona designada fixament amb la paraula mumpare. Per això mateix els fills criden —o cridaven— el pare dient mumpare i no pare. I la meva mare —o ma mare—, quan s’adreça a mi, sobretot si els meus fills són presents, alguna vegada ho fa amb el vocatiu sompare. Exactament el mateix es pot dir de mumare, gramaticalització més espectacular pel canvi de la vocal (deguda a l’analogia amb mumpare).

Sisplau o mumare són gramaticalitzacions del llenguatge corrent, en un cas del Principat i en l’altre de les Illes. Això ningú no ho nega. Una altra cosa és si aquestes formes han de ser promogudes en la llengua general o si hi han de ser frenades, opcions de planificació lingüística en principi lícites totes dues. Sisplau és una paraula ara com ara no reconeguda en el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (diríem que ben calculadament; i afortunadament), però que té l’adhesió fervent d’un bon grapat de lingüistes del Principat, més aviat en sintonia amb l’orientació lingüística anomenada “català light”. Va ser posada en circulació els anys 80 del segle passat i ha estat promoguda intensament per aquells lingüistes o correctors durant les darreres tres dècades en els mitjans de comunicació i en tota mena de textos per ells controlats. Amb els arguments de l’acostament a la llengua del carrer i potser seduïts pel tarannà de l’anglès, tan inclinat a tota mena de reduccions (el mateix please és una reducció de if you please).

Però abans de completar el nostre pronunciament sobre la forma sisplau caldria analitzar l’expressió equivalent per favor, que és la que s’usa normalment fora del Principat (tot i que també s’usa al Principat). La informació històrica que en tenim és escassa (el diccionari Coromines no en diu res). Igual que passa amb el si us plau, cal distingir un per favor plenament funcional sintàcticament i un per favor estereotipat que actua com a marcador discursiu. En el primer cas tenim una expressió que podem observar en els primers temps de la llengua i que és paral·lela a altres de semblants com per amor, per temor, per justícia, per caritat, etc. Heus-en ací algun exemple: «Demanat si per amor ne per favor ne per tamor en res s’era hahut en contra veritat en lo dit testamoni, e dix que no» (acta d’un judici del segle XIV). «E, per ço com l’infant En Jacme era poblat allí, tements que alguns de la ciutat, per favor sua, no ens torbàs les Corts...» (Crònica de Pere el Cerimoniós). «Als qui poder e saber han d’apendre, e de ben fer per favor de natura» (A. March). Un punt molt interessant és en quin moment apareix el per favor que actua de marcador discursiu fix (el de la frase «Callau, per favor»). Tot i la manca d’informació sobre aquesta qüestió, aventuram les hipòtesis que tant en espanyol com en català, és un fenomen del segle XIX i que en català és un procés induït per l’espanyol. Existint, almenys al Principat, una fórmula tan tradicional i arrelada popularment com si us plau, és difícil de no reconèixer la interferència de l’espanyol en aquest punt.

A Mallorca, si us plau o si vos plau, són expressions que podem trobar en tots els temps, fins i tot en registres populars. «Som partit i ja·u diran / de per assí no·n vuy pus / a Mallorca, si vos plau», escriu en un poema Josep de Togores, comte d’Aiamans, de Madrid estant. En una rondalla mallorquina llegim «Jo voldria, si vos plau, diu Na Dolça, una rosa blanca com la neu.». I en aquesta altra: «No em diríeu d’on sou, senyoreta, si vos plau?». Però aquesta expressió no es va consolidar com a marcador del discurs, a diferència del que va passar en el Principat, perquè el per favor d’imitació castellana va ocupar el seu espai.

Un cop advertit el caràcter castellanitzant del per favor i assumida la necessitat de potenciar la nostra expressió tradicional, consideram que la llengua d’àmbit general (i la que s’usa als grans mitjans de comunicació ho és) ha d’optar clarament per la promoció de l’expressió íntegra i flexible sintàcticament: si us plau (per als tractaments de vós i de vosaltres) i si et plau (per al tractament de tu), com encara recomana el diccionari d’Enciclopèdia Catalana. Del tractament de vostè som partidaris d’oblidar-nos-en, com ja argumentarem en un altre article, la qual cosa facilitaria la proposta. El DIEC no admet sisplau, però vincula la forma si us plau al tractament de tu («Si us plau, Pere, deixa’m el teu llibre»), ignorant la forma si et plau, cosa que deu haver afavorit la implantació de sisplau.

I per què defensam les formes senceres si us plau i si et plau per a la llengua general? És cert, com dèiem, que en el parlar corrent del Principat s’ha produït la gramaticalització. Però una llengua és molt més que un col·loquial. Una llengua també és una tradició culta. Una llengua és un consens entre varietats i territoris. Fora del Principat, en virtut de la tradició culta, si us plau és una fórmula vehiculable i que podria anar desplaçant el per favor, per extensió a partir dels registres més formals i dels parlants més educats. Se’n beneficiaria la unitat i la cohesió de la llengua. Sisplau, sobretot com a forma escrita, és vist per aquests parlants més educats com a plebeisme local, com a regionalisme poc cooperatiu en el procés de construcció d’una llengua comuna. I això també ha de comptar.

[Cançó] Guillermina Motta: "El mestre d'escola"

2010-09-25T20:04:00.000+02:00

El mestre d'escola

Em queia bé, el mestre d'escola,
ens ensenyava a recitar.
Però avui tots s'han tornat bojos,
porten fusells fins els infants.

On han anat tots els poemes?
A on han volat tots els ocells?
Ja no hi ha llenya per quan glaci,
no queda ja ni un arbre dret.

És lluny, el temps de les cireres
Veig moltes noies pels carrers
venent-se a canvi de divises
i veig els nois matant-se entre ells.

Em queia bé, el mestre d'escola.
Dempeus cantàvem mil cançons...
I ara ens tanquem als soterranis
tot el país és de genolls

Quan se'n va anar, sense maletes,
no vam poder ni dir-li adéu.
Els homes preguen dins d'esglésies
i fan la guerra en nom de Déu.

Em queia bé, el mestre d'escola,
el seu somriure i els seus ulls...
Encara creia en la paraula,
feia sentir-nos més segurs.

I ara què vols que et digui...
Vaig veure'l caure al meu davant,
de sang ben xopa la camisa.
Ja m'he fet vella i tinc tretze anys.

Temps: 04:22

Lletra: Gilbert Laffaille
Música: Gilbert Laffaille
Altres: Adaptació al català de "Le maître d'ecole" de Gilbert Laffaille realitzada per Miquel Pujadó

Guillermina Motta: Íntim (1999).

L'exposició "La mar de llengües" arriba a València i Alacant

2010-09-08T12:02:00.000+02:00

Data: 08/09/2010 11:47

Fins al 30 de setembre es pot visitar a l’Escola de Magisteri de la Universitat de València, una exposició itinerant que ja ha tingut més de 40.000 visitants.

S'ha presentat a l'Escola de Magisteri de la Universitat de València "La mar de llengües. Parlar de la Mediterrània", una exposició que permet observar la Mediterrània des d'una òptica gens habitual: la de les seues llengües. Ens aporta, a més, una visió del Mare Nostrum com a espai de contacte, intercanvi i enriquiment lingüístic i cultural.

Aquesta mostra és la primera que organitza Linguamon - Casa de les llengües, una iniciativa que té per objectiu difondre els valors del multilingüisme al món. Després d'itinerar per multitud de ciutats de Catalunya i les Illes Balears amb més de 40.000 visitants, arriba per primera vegada al País Valencià amb la coll·laboració d'Escola Valenciana, la Universitat de València i la Universitat d'Alacant.

L'Escola de Magisteri de la Universitat de València és el primer espai que acull aquesta interessant mostra al nostre territori i ahir van estar presents en la inauguració Antoni Mir, director de Linguamón, Diego Gómez, president d'Escola Valenciana i Vicent Miralles, de l'Escola de Magisteri.

Segons Diego Gómez "aquesta és una mostra magnífica per mostrar als valencians i les valencianes i, sobretot als nostres escolars, una mediterrània multicultural a través de la seua riquesa lingüística, un valor essencial que cal transmetre als nostres joves perquè prenguen consciència de la importància de la llengua pròpia coma senyal identitària i alhora que sàpiguen que la riquesa lingüística i el respecte al multilingüisme és fonamental per a apropar les cultures de la mediterrània, crear un espai d'intercanvi i conéixer-nos millor".

Així mateix, Antoni Mir va destacar que "amb aquesta exposició volem promoure el coneixement i la defensa de la diversitat lingüística general i mediterrània en particular i fomentar l'interés per a l'aprenentatge de llengües.

ELS ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ

Àmbit 1: llengües, pobles i terres

El primer àmbit està dedicat al mapa de les llengües que es parlen a la Mediterrània. S'hi veuen marcades unes àrees lingüístiques que corresponen als territoris on, des de fa segles, es parlen unes determinades llengües, les pròpies de cada zona. Al mapa també s'indiquen les fronteres estatals, una realitat política que sovint no coincideix amb la distribució geogràfica de les llengües. D'acord amb aquest criteri apareixen 24 llengües diferents, amb les seves àrees respectives.

Àmbit 2: llengües a tot arreu

Està dedicat als diferents àmbits d'ús de les llengües, des de l'escola al món de la feina i el lleure. També es presenta la dimensió escrita i literària de les llengües, així com la diversitat d'alfabets.

Àmbit 3: parlants

Muntatge audiovisual on intervenen sis personatges. Tots ells de diferents pobles de la Mediterrània. Els sis protagonistes es dirigeixen al visitant per implicar-lo i transmetre els valors de la diversitat lingüística i el respecte cap els diferents pobles mediterranis.

L'exposició es podrà visitar fins el 30 de setembre a l'Escola de magisteri de la Universitat de València de 10 a 18 hores i es poden concertar visites guiades de 10 a 13 hores per als centres escolars, tan sols cal telefonar al telènfon 96 347 27 83 d'Escola Valenciana. Després viatjarà a la Universitat d'Alacant, on podrà ser visitada del 3 al 15 d'octubre.

Blog de Poesia Valenciana Actual

2010-08-31T22:38:00.000+02:00

Hem inaugurat un blog nou, per si no en teníem prou encara, dedicat exclusivament als poetes valencians actuals de llengua catalana. En principi hi pot participar tothom que faça poemes en català, tant si són editats com no, i que haja nascut en terres valencianes, sense cap afany d'exclusivisme, és clar. Només cal que envieu alguna mostra de poema, el vostre nom real o literari, el lloc, comarca i any de naixement, i, si es tracta d'un llibre publicat: nom del llibre, lloc d'edició, editorial i pàgina del poema.

L'adreça de correu on podeu enviar els vostres textos: xarqand@gmail.com

Si voleu que hi aparega alguna foto vostra o alguna imatge en especial, envieu-la juntament amb els poemes.

Aquest blog no té pretensions d'antologia sinó de mostrari i no té cap mena de pretensió crítica o analítica sobre els textos i els seus autors.

Sort i creativitat!

http://poesiavalencianaactual.blogspot.com/

Salvador Jàfer i Sanxis

València, 25 d'agost de 2010. Lluna plena en la Verge.

[Poesia] [Cançó] Subirachs / Salvat-Papasseit: Si jo fos pescador

2010-05-06T11:43:00.002+02:00

Si jo fos pescador

(Joan Salvat-Papasseit - Rafael Subirachs)

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

[Article] Jordi Palmer: Camps i el ridícul lingüístic

2010-05-06T11:40:00.001+02:00

Mentre a Catalunya ja fa anys i panys que hem acceptat que català i valencià són dues maneres de dir la mateixa cosa, al País Valencià a alguns encara els costa acceptar l’evidència. Però a poc a poc van entrant en raó. Fins i tot el president de la Generalitat de baix, senyor Francisco Camps, ha acabat per acceptar que ser llicenciat en filologia catalana és suficient per acreditar coneixement de valencià. Ha costat. Exactament ha costat 35 resolucions judicials que han avalat la unitat de la llengua catalana, una d’elles, per cert, signada pel nostre benvolgut i estimat Tribunal Constitucional.

A poc a poc i bona lletra. De moment sembla que ja s’han adonat que el ridícul lingüístic sustentat per un secessionisme ressentit no es podia mantenir gaire més temps. La gran mascarada del valencià com a llengua diferent i diferenciada del català cau a trossos.

Ara queda començar a caminar junts, sense supèrbies ni els estúpids sentiments de superioritat que més d’una vegada hem gastat per aquí dalt.

Per començar, estaria bé fer front comú contra totes aquelles institucions espanyoles que insisteixen a aguantar aquesta esperpèntica separació de català i el valencià. Al Senat, per exemple, caldria riure’s a la cara dels indocumentats que parlen de traducció a cinc idiomes.

Font: Avui

[Àudio] Tipus de cases als Països Catalans

2010-03-04T09:22:00.000+01:00

Amb els anys, les cases han anat canviant molt. Abans la majoria de la població vivia en pobles petits o en cases disseminades pel camp i a la muntanya. A Catalunya se’n deien masies, a les Illes, masos o cases pageses i al País Valencià, barraques. Les masies catalanes són cases grans, aïllades i situades enmig de terres de cultiu. Són edificacions de dues o tres plantes. El primer pis es destina a habitatge, el pis superior es fa servir com a graner i a la planta baixa hi ha les dependències agrícoles i la cort del bestiar. Als tres llocs hi havia diferència entre les cases de l’interior i les de la costa. Les cases de les ciutats són molt diferents. Abans eren d’una sola planta o dues, com a màxim. Ara es construeixen grans blocs de pisos on viuen dotzenes de famílies. Les barraques valencianes es troben sobretot a l’horta. Són cases rectangulars i tenen una planta baixa i unes golfes, on abans es criaven cucs de seda. Els sostres són de palla i estan molt inclinats cap a les parets laterals. A les illes Balears, les cases són diferents segons les illes. A Eivissa són cases blanques amb parets molt gruixudes que les aïllen de l’exterior.

Josep Gregori

http://www.espaciopodcast.com/podcast/2999

Cinema en valencià - www.cinemaenvalencia.com - www.cinemaenvalencia.cat

2010-02-17T14:37:00.000+01:00

Cinema en valencià - www.cinemaenvalencia.com - www.cinemaenvalencia.cat

[Vídeo] Entrevista a Jesús Tuson a l'editorial Tria Llibres

2010-01-19T10:31:00.000+01:00

Tria llibres entrevista a Jesús Tuson from triallibres on Vimeo.

[Cançó] La Trinca: Que bonics són els anuncis!

2010-01-07T19:10:00.000+01:00

Lletra: Valencià Elemental, unitat 9, València, Castellnou, p. 266.

[Cançó] Sau i Luz Casal: Boig per tu

2009-11-19T13:42:00.003+01:00

A la terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

reflexada = reflectida (forma normativa)

[Llengua] Eugeni S. Reig: Fonemes afegits i lletres afegides

2009-11-18T10:07:00.001+01:00

CLAR I EN VALENCIÀ

16/11/09 07:00 - Eugeni S. Reig - eugeni s. reig

Un fonema afegit és un so no etimològic que agreguem a un vocable quan el pronunciem, generalment per comoditat articulatòria.

Si quan escrivim el vocable en qüestió reflectim en la grafia el fonema afegit, la lletra que el representa és una lletra afegida. Jo, personalment, considere que les lletres afegides s'haurien d'acceptar en l'ortografia d'una llengua únicament quan el fonema corresponent és pronunciat per la totalitat de parlants de la citada llengua.

Si hi ha una part de la població —encara que siga una part important— que pronuncia un mot determinat amb un fonema afegit, i una altra part de la població que pronuncia el mateix mot sense el citat fonema, considere que aquest no s'hauria de reflectir mai en la grafia del mot.

En lingüística, quan el so no etimològic —i la lletra que el representa— s'afig en l'interior de la paraula, s'anomena epentètic, que significa 'intercalat'. Si s'afig al començament, rep el nom de protètic. I si s'afig al final s'anomena epitètic.

Tot seguit escriuré uns quants vocables amb dues grafies, la primera és la que correspon a l'etimologia del mot, la segona inclou una lletra afegida que representa la pronúncia d'una part de la població del nostre domini lingüístic. Els classifique en tres grups.

a) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup no són acceptades per la llengua culta en cap cas, són considerades vulgarismes inadmissibles: api / àpit, bellota / abellota, bonegar / abonegar, botar foc / abotar foc, canvi / cànvit, compte / cónter, escriure / escríurer, fartar / afartar, fesol / fresol, foto / afoto, geni / gènit, llar / allar, moto / amoto, ploure / plóurer, premi / prèmit, ràdio / arràdio, raïl / arraïl, rifar / arrifar, tindre / tíndrer, traure / tràurer, travessar / atravessar, vendre / véndrer, vindre / víndrer, xeringa / aixeringa (o eixeringa).

b) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta, ja que són les usades per pràcticament tots els valencians, però únicament les arrepleguen els diccionaris valencians (DVal, SALT3, DOPV) i no els catalans (Fabra, DIEC, GDLC): remullar / arremullar, ruixar / arruixar. Açò significa que les formes arremullar i arruixar són formes normatives només per als valencians. Per als catalans no ho són pas.

c) Les grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta perquè el fonema que representa la lletra dita s'afig en els parlars catalans orientals, especialment el parlar de Barcelona, però no en els parlars valencians. En alguns casos el vocable amb lletra afegida és la forma principal i en altres casos és l'única forma, ja que la variant formal etimològica, sense lletra afegida, ni tan sols l'arrepleguen els diccionaris: alfàbega / afàbrega, cartó / cartró, gla / aglà, hui / avui, murta / murtra, orde / ordre, rel / arrel, síndia / síndria. Els estudiem per separat.

Alfàbega / afàbrega. El Fabra i el DIEC arrepleguen alfàbrega amb r epentètica, però no recullen alfàbega, que és la forma etimològica i la que usem tots els valencians (el parlar valencià de l'extrem sud tanca la e fins a convertir-la en una i). El GDLC recull alfàbrega com a forma principal i alfàbega com a secundària, però la marca com a dialectal. El DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV de L'AVL recullen alfàbega com a forma principal i alfàbrega com a secundària.

Cartó / cartró. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen cartó com a forma principal i cartró com a secundària.

Gla / aglà. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen gla com a forma principal i aglà com a secundària. El DIEC i el GDLC arrepleguen també la paraula bellota, que és la que usem tots els valencians, que remet a gla, però el Fabra no la recull. En el DVal i en el diccionari del SALT3 trobem la paraula bellota com a principal i gla i aglà remeten a ella. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal abellota, emprada per una part dels valencians. El DOPV arreplega gla, aglà, bellota i abellota com a entrades independents. No remeten les unes a les altres.

Hui / avui. El Fabra, el DIEC i el GDLC arrepleguen avui com a forma principal i hui com a secundària. La primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona,1932) no recollia la paraula hui, però la quarta edició (Barcelona,1966) ja la incloïa per decisió de la Secció Filològica de l'IEC. El DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen hui com a forma principal i avui com a secundària. El DOPV arreplega hui i avui com a entrades independents.

Murta / murtra. El Fabra arreplega únicament murtra, amb r epentètica. El DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV recullen murta com a forma principal i murtra com a secundària.

Orde / ordre. El DIEC i el DVal arrepleguen ordre com a forma principal i orde com a secundària. El Fabra i el GDLC arrepleguen únicament ordre, amb r epentètica. El diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen orde com a forma principal i ordre com a secundària. Cal aclarir que tots els diccionaris tenen l'entrada orde amb el significat de 'societat de religiosos'.

Rel / arrel. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen arrel com a forma principal i rel com a secundària. El DVal i el diccionari del SALT3 entren també la paraula raïl, més etimològica i àmpliament usada pels valencians, que remet a arrel. Cap d'aquests diccionaris recull la variant formal arraïl, emprada per una part dels valencians. El DOPV de L'AVL arreplega arrel i raïl com a entrades independents i arraïl i rel que remeten a arrel.

Síndia / síndria. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen únicament la forma síndria, amb r epentètica. La forma síndia -que he tingut ocasió d'oir més d'una vegada i que és l'etimològica, ja que aquest fruit és originari del país de Sind, al Pakistan- no la recull cap diccionari.

El Punt

[Enigmística] Algunes endevinalles

2009-11-10T08:07:00.000+01:00

1
Pere puja, Pere baixa,
Pere el tanquen dins la caixa.

2
Una cosa com un plat,
xip-xap,
ja s'ha amagat!

3
Una casa plena de gent;
toques, toques, i ningú ho sent.

1. el poal del pou; 2. la lluna; 3. el cementeri.

Podeu aportar-ne més i deixar-les en els comentaris. Gràcies!

Alguns enllaços:

http://www.xtec.es/~aperafit/p/endevina/
http://meltingpot.fortunecity.com/blythe/344/78endevi.htm
http://www.lotorrent.com/web/endevinalles.htm
http://clic.xtec.net/db/act_ca.jsp?id=1153
http://clic.xtec.net/db/act_ca.jsp?id=1157

[Cançó] Maria del Carme Girau: Bon amic

2009-11-05T21:30:00.004+01:00

Bon Amic

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

Si algú la troba o la veu,
sabrà en mirar-la que és meua.
La vaig perdre no sé on,
i mai no he tornat a veure-la.

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

És com jo d'alta i d'ampla
i té el meu mateix parar.
Només a mi m'està bé.
Ningú més la pot usar.

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

Amic, si un dia la trobes,
si et plau, envia-me-la,
que per a viure en el món
jo la necessite tant!

Bon amic, bon amic...

http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_del_Carme_Girau

[Vídeo] Campanya Parla'm en valencià!

2009-10-16T13:36:00.000+02:00

[Vídeo] Voluntariat pel Valencià - Parla'm en valencià

2009-10-15T19:33:00.002+02:00

Voluntariat pel Valencià

[Música] L'u d'Aielo en versió caribenya del Panamà

2009-10-15T13:50:00.000+02:00

[Lèxic] Caixó i calaix

2009-10-15T10:17:00.000+02:00

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 12 d'octubre del 2009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/90771-caixo-i-calaix.html

Caixó i calaix

Eugeni S. Reig

La paraula caixó té dos significats. En el Diccionari Valencià del SALT 3 trobem:

1. m. Caixa menuda amb tapa o sense, que servix per a guardar alguna cosa.

2. m. Caixa gran, generalment de fusta i de base rectangular.

La primera accepció és la que correspon al significat tradicional de caixó en valencià. És el significat amb què l’usaven els nostres clàssics i amb què el recullen tots els diccionaris normatius de la nostra llengua.

La segona accepció és la valencianització del mot castellà cajón que el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia definix com «recipiente para guardar o transportar algo».

Hem de tindre en compte que el sufix –ó té en valencià un ús diferent del que té el sufix –ón en castellà, ja que, mentres en valencià el sufix –ó implica la formació d’un diminutiu, en castellà el sufix –ón implica la formació d’un augmentatiu. Així, en valencià, paraules com ara barró, botifarró, carreró, cistelló, cordó, cucarró, finestró, garrofó, gerró, granilló, micarró, petirró, micona, etc., són diminutius, mentres que, pel contrari, en castellà, mots com ara bonachón, botellón, cajón, callejón, chicarrón, dramón, fresón, grandón, problemón, sinvergonzón, tazón, etc., són augmentatius. Aquesta és la regla general, però cal aclarir que hi han excepcions molt notables. Així, en valencià, el mascle de la cabra s’anomena cabró, denominació que en realitat és un augmentatiu a pesar d’acabar en –ó, i en castellà tenim paraules com ara ratón (ratolí), anadón (cria d’ànec) o rayón (cria de senglar) que, malgrat acabar en –ón són diminutius. Actualment tenim en valencià determinades paraules d’origen castellà que acaben en –ó i són augmentatius, com ara espigó (d’un port de mar), formigó (material de construcció format per una barreja d’arena, grava i ciment pòrtland) o saló (sala espaiosa, luxosa o ambdues coses alhora). En el cas de caixó tenim un significat principal, que és el genuí i tradicional –diminutiu de caixa– i un significat secundari originat per la pressió del castellà –augmentatiu de caixa– que és, a hores d’ara, d’ús general. Una cosa semblant ha passat amb la paraula tassó que també té un significat propi i tradicional –tassa xicoteta– i un altre que és conseqüència de la influència del castellà –tassa gran– que és el que actualment fem servir tots els valencians.

Els valencians tenim tan assumida i tan interioritzada la paraula caixó amb el significat d’embalatge per a guardar o transportar alguna cosa que fins i tot hem creat el derivat caixonada que significa ‘allò que conté un caixó’. Exemple: El meu germà m’ha dut cinc caixonades de llibres i no sé a on posar-los.

La paraula calaix té tres significats:

1. Caixó corredís d’un moble.

2. Lloc on es guarden els diners que es recapten per les vendes que es fan en un establiment comercial.

3. Quantitat de diners que s’arrepleguen en un establiment comercial per la venda al detall durant un dia.

Els valencians mantenim ben viva la paraula calaix en les tres accepcions. En la segona accepció tenim la coneguda dita: Carrer banyat, calaix eixut; dependent content i amo fotut.

Emprar caixó en lloc de calaix és un castellanisme innecessari i empobridor que hem de procurar evitar.

[Materials] La lluna la pruna. Jocs de paraules

2009-10-14T12:48:00.000+02:00

Ací teniu un recull de jocs de paraules, embarbussaments, cacofonies i cançonetes de comptar i repartir.

La lluna la pruna

[Lèxic] Els arabismes del català

2009-10-09T21:56:00.000+02:00

Una breu relació, treta de la GEC, dels arabismes del català més coneguts. Alguns en procés d'oblit i desús, o en procés substitució per altres paraules.

Els arabismes del català

[Lèxic] Llista de mots castellans d'origen català - Viquipèdia

2009-10-09T21:51:00.001+02:00

Una relació, treta de Viquipèdia, de mots castellans manllevats al català, la majoria en desús o considerats arcaismes pels parlants del castellà.

Llista de mots castellans d'origen català - Viquipèdia

[Llengua] Amb bones paraules

2009-10-05T15:10:00.002+02:00

*Amb bones paraules*

* Estatística*

A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim /xandall/ directament del francès (/chandail/, derivat, per cert, de /marchand d'ail/, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet /xàndal/. Si agafam /Bolonya/ de l'original, /Bologna/, i no de l'espanyol, mai no direm /Bolònia/. Si agafam /imam/ de l'original àrab, mai no direm /iman/. Etc.

Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula /estadística/. Si miram les llengües europees veurem que a totes la tercera consonant de la paraula és una /t/, no una /d/: anglès /statistics/, francès /statistique/, italià /statistica/, portuguès /estatística/, alemany /Statistik/, neerlandès /statistiek/, noruec /statistikk/, polonès /statystyka/, etc. Només l'espanyol (i el català) mostra una /d/ (/estadística/). Fins i tot el gallec oficial diu /estatística/, i també el basc (/estatistika/). Tothom.

Què ha passat aquí? La paraula va ser encunyada per l'economista alemany G. Achenwall, que la va agafar de l'italià /statista/ 'home d'estat'. La /Statistik/ que va encunyar Achenwall significava en un principi el conjunt de coneixements que ha de tenir un home d'estat. De l'alemany la paraula es va difondre per totes les llengües, cada una de les quals l'adaptà al seu sistema. En cap llengua no hi havia cap raó per a alterar la tercera consonant, ni tan sols a les llengües romàniques, perquè encara que la base del mot sigui la paraula /estat/, com a cultisme que és, /estatística/ ha de conservar la /t/ interior sense sonoritzar (com /estatal/). Contra aquest principi, l'espanyol va aplicar a la paraula la /d/ de /estado/ i en resultà /estadística/.

La cosa degué passar per malla a Pompeu Fabra, i avui tenim un gran castellanisme incrustat en la nostra parla i en tots els diccionaris. El mot /estatística/ s'hauria de normalitzar, però per a això hi ha la dificultat que la majoria dels parlants, disciplinats i obedients, no volen fer servir un mot que no surt al diccionari. Per això crec que el diccionari hauria d'incloure la paraula /estatística/, a fi que qui volgués usar-la ho pogués fer "amb l'ànima neta i la consciència tranquil·la". Encara que, com a primera passa, entràs a la casa de les paraules correctes com a mot secundari al costat de /estadística/. Amb una bona feina per part dels correctors i assessors, si volguessin fer-la, la cosa podria començar a rutllar.

Aquest article ha estat publicat a /l'Espira/, suplement cultural del /Diari de Balears/, el dia 3 d'octubre de 2009.

http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/estatistica.html

[Música] VerdCel: Mar de Muntanyes, Muntanyes de Mar

2009-10-01T13:47:00.000+02:00

Mar de Muntanyes, Muntanyes de mar from alfons on Vimeo.

[Literatura] Número especial de La Lluna en un Cove - Viatges

2009-09-30T10:16:00.000+02:00

Surt el número 10 de La Lluna en un Cove, Especial Viatges. Amb més pàgines, amb més relats, amb il·lustracions interiors i amb moltes més sorpreses. La Lluna en un Cove... és una lluna creixent! Consulteu la fitxa amb la informació detallada del número 10: http://www.lallunaenuncove.cat/promo10.htm

[wiccac_general] El català, vuitè idioma amb més activitat en blogs

2009-09-30T07:17:00.003+02:00

El català, vuitè idioma amb més activitat en blogs

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/el_catala_vuite_idioma_amb_mes_activitat_en_blogs_6323.php

El català és el vuitè idioma del món amb més activitat en blogs i el quinzè a la Viquipèdia, la popular enciclopèdia electrònica, la qual cosa demostra "una presència a la xarxa molt superior al pes demogràfic dels seus 10 milions de parlants". El director de Linguamón - Casa de les Llengües, Antoni Mir, assegura que el català gaudeix de "bona salut" a Internet. Mir, que ha inaugurat el I Simposi Internacional sobre Multilingüisme i Ciberespai, ha destacat que aquesta gran activitat del català en la xarxa és molt superior al pes demogràfic dels seus parlants. Mir considera que Internet "no tornarà a ser mai més" un territori exclusiu de l'anglès perquè la xarxa "obre portes increïbles al multilingüisme" i afegeix que s'està produint una "eclosió" de les llengües minoritàries a la xarxa. El director de la Casa de les Llengües anima que el català "ocupi els nous espais que es van creant a Internet", com Youtube o les xarxes socials, i apunta a la "gran activitat" dels catalanoparlants a la xarxa per a aconseguir-lo.

Vídeo - Sàmara, d'Octavi Masià

2009-09-29T10:04:00.000+02:00

Sàmara from Octavi Masiá on Vimeo.

[Música] Entrevista a Arthur Caravan

2009-09-20T20:23:00.005+02:00

Comprensió Auditiva

Qui són Arthur Caravan? D'on són?
Què diu exactament el primer membre del grup quan fa la presentació?
D'on han tret el nom?
Quines influències han rebut?
Què diuen de la producció i edició dels seus discos?
De què parlen alguns dels temes?
On van tenir els seus inicis?
Tenen presència a la xarxa?
Han tingut alguna relació amb el cinema?
On han actuat? Amb qui?
Sobre cantar en valencià, què pensen?
Han cantat alguna vegada en anglés?

Inici de curs

2009-09-16T11:28:00.004+02:00

He actualitzat les dues planes informatives dels cursos d'Intermedi, que són els que impartiré enguany.

Ací teniu les adreces per si voleu consultar-les:

Aquest bloc, juntament amb els llocs que he referit abans, seran el punt de contacte amb els alumnes.

Les planes s'aniran actualitzant en funció de les necessitats del curs i de la informació disponible en el moment.

Benvinguts i que tingueu una bona entrada de curs!

Salvador

Substitucions lingüístiques

2009-07-21T11:38:00.000+02:00

Aquesta terra nostra tan patida i tan soferta ha aguantat, des que tenim consciència històrica, almenys tres processos constatats de substitució lingüística, prou coneguts i estudiats tant pels historiadors de les llengües com pels sociolingüistes. Si en fem un repàs apressat, hi trobarem les següents:

1a. Substitució de l'ibèric o dels parlars ibèrics pel llatí de la Roma conqueridora.
2a. Substitució del llatí i dels parlars romànics precatalans per l'àrab i el berber dels conqueridors musulmans.
3a. Substitució de l'àrab pel català i l'aragonés del conqueridors cristians d'Alandalús.

i 4a. En fase actual, més que avançada, substitució dels parlars catalans valencians pel castellà de l'Espanya universal i democràtica.

Si en vols més, para el cabàs! I la cosa sembla que no té aturador.

De moment, és clar. I si no hi posem remei, ràpidament.

El futur sempre és incert i tot sempre és possible.

La llegenda Sant Jordi, el drac i la princesa-Banyeres de Mariola

2009-07-20T14:56:00.002+02:00

Diuen que està molt bé i que s'ha de veure. Fins al 2012 no es repetirà.

El discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya

2009-07-06T19:09:00.001+02:00

http://lexicografia.blogspot.com/2009/07/la-paraula-joan-sola-al-parlament-de.html

http://www.scribd.com/doc/17033330/La-Paraula-Joan-Sola-Discurs-al-Parlament

http://www.vilaweb.tv/?video=5734

La paraula

Joan Solà

Parlament de Catalunya, 1.VII.2009

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.

Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.

La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.

La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.

Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.

Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment ¾com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit¾ he preparat les paraules que avui els vinc a dir.

Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.

Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.

Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.

Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions ¾i les regles de joc¾ amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.

Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.

Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.

Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alcant, de l'Alguer o de Fraga.

Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant ¾si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics¾, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament ¾mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint¾ si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?

¿Causes, solucions?

Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.

La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.

La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.

Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.

I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.

Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.

I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.

Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.

Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.

Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.

La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.

Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Moltes gràcies.

El lingüista Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes

2009-06-10T09:32:00.003+02:00

VilaWeb us ofereix una entrevista en vídeo arran de la publicació del recull d'articles 'Plantem cara' (La Magrana)

En poc temps Joan Solà ha vist reconeguda la seva trajectòria professional: ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (discurs d'investidura en pdf), ha publicat 'Plantem cara' i ara, ha rebut el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 'Després de treballar molts anys a l'ombra, finalment la societat m'ho ha agraït', ha dit Solà. VilaWeb l'ha entrevistat arran de la publicació del llibre poc abans de ser premiat (vídeo).

Precisament, el jurat del premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha volgut recalcar la faceta de Solà com a articulista, que ara recull al llibre 'Plantem cara' (la Magrana): 'És una persona compromesa amb la realitat lingüística i política del país amb una opinió atrevida.' Laura Borràs, membre del jurat, també ha remarcat el gran amor de Solà, sense fissures, a la llengua i ha destacat la seva faceta de filòleg i de professor. 'No solament ens ensenyava sintaxi, sinó també a formar-nos críticament', ha dit Borràs. Joan Solà, que s'ha mostrat molt gratificat per les paraules de la seva ex-alumna, ha explicat que sovint a les nits dormia molt poc preparant les classes de l'endemà'.

'La culpa sempre és de qui governa'

En la conferència de premsa del premi, Joan Solà ha dit que un poble ha d'aspirar a ser màximament independent i ha tenir una llengua rica. Solà ha afegit que el problema dels catalans és que els polítics no ens creuen com a poble. 'El polític no arrisca més que allò que percep que els seus ciutadans li demanen, però la societat no demana res, perquè té prou feina a sobreviure. La culpa sempre és de qui governa', ha dit.

Acte de lliurament del premi

Avui al vespre es farà el lliurament del premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. I l'espectacle que l'acompanyarà, es basa en les efemèrides d'enguany: el mes de maig va fer cent cinquanta anys de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859), en fa noranta del naixement de Joan Brossa (1919-1998), cent de la publicació del llibre 'Cap al tard' de Joan Alcover, cent vint-i-cinc que va néixer Josep Carner (1884-1970), i cinquanta que va morir Carles Riba (1893-1959), com en fa cinquanta que va néixer el moviment de la Nova Cançó.

Les raons de la vaga de l'ensenyament

2009-04-26T12:13:00.002+02:00

Vaga a l'ensenyament - 28 d'abril

2009-04-24T09:54:00.002+02:00

Planes d'informació per als grups d'Intermedi

2009-04-08T10:06:00.004+02:00

He posat en xarxa dues noves planes d'informació per als alumnes dels grups de la vesprada:

Ací trobareu la de l'Intermedi 1
i ací la de l'Intermedi 2

Bones vacances de Pasqua!

Carmelina, Carmesina

2009-03-07T12:52:00.003+01:00

La paraula nostra de Begonya Mezquita em 26/02/09

Haver vist el món des dels teus ulls encuriosits, dona entre tants homes. Heroïna d'una guerra, despentinat instint. El món des de la teua mirada discreta, mans que inventaven somnis. Dona rebel, un rostre en blanc i negre, el teu silenci.

La sang se'm clivella

Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l'instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.
Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...
No sé si ploraré demà,
perquè la pena
és massa fonda avui
per a arrencar-la
estella a estella.
Però tot està a punt:
l'artèria, oberta;
les mans, enceses; el cos,
tens i expectant...
i tot és a tant a punt,
que la sang se'm clivella!

(Carmelina Sánchez-Cutillas. Llibre d'amic e amada. Ed. Torres, 1980)

Sanchis Guarner i La llengua dels valencians

2009-03-04T10:06:00.004+01:00

Article publicat en el número 520 del setmanari El Punt (edició del País Valencià) (del 18 al 24 de gener del 2009).

Josep Lluís Doménech

En desembre del 1933, L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta, publicava, dins de la sèrie Quaderns d’Orientació Valencianista, per primera vegada La llengua dels valencians, primer llibre de Manuel Sanchis Guarner, el que més s’ha editat i, potser, el més conegut pel públic interessat pels temes valencians. Ara fa 75 anys d’això. La UGT del País Valencià ha recordat el moment celebrant una taula redona en homenatge a eixe fet i a l’autor i editant un llibre col·lectiu que arreplega diverses opinions al voltant de la figura del professor i investigador. Algun diari s’ha fet ressò del tema, i poca cosa més. Paíx perplex i una mica narcotitzat.

El llibre va ser reeditat en diverses ocasions, si bé amb profundes transformacions, principalment referides a ampliacions dels temes tractats dins del contingut propi d’un llibre on apareixen qüestions com ara l’obligatorietat de la llengua autòctona, el nom i la unitat de l’idioma, els intents secessionistes, geografia lingüística, història de la llengua i d’altres temàtiques. El 1960 el llibre va ser reditat per impuls de Joan Fuster, amb certs retocs. Més ampliacions aparegueren en una nova edició, el 1967, per part de l’editorial Garbí. La darrera editorial que es va interessar per l’obra i que l’ha anat publicant succesivament ha estat Eliseu Climent editor, des del 1972 fins al moment actual.

Recentment, Josep Daniel Climent fa un bon recull d’autors que han ressenyat l’obra. Tot i que els comentaristes tenen en comú realitzar una valoració positiva (Adolf Pizcueta, Teodor Llorente i Falcó, E. Martínez Ferrando, Enric Soler i Godes, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador...), destaca que, a més d’elogiar, i molt, el llibre, no es retrau a l’hora de tirar-li en cara a Sanchis que no manifestara una opinió clara sobre les qüestions polèmiques plantejades. És obvi que don Manuel no ho volgué fer per excés de prudència i per evitar el trencament d’un consens que s’havia aconseguit en el moment de la signatura de les Normes del 32. Era un home que sempre buscava l’acord entre els valencians, si bé com ho va demostrar repetidament no defugia d’exposar les seues opinions basant-se en criteris científics, com cal que es faça quan s’investiga i es donen a conéixer els resultats dels treballs personals i col·lectius.

El record de La llengua dels valencians ens fa contemplar i citar unes altres obres seues que, principalment, giraven al voltant de temes lingüístics, de cultura popular, d’història, etc. Va ser un autèntic humanista del segle XX, un home de lletres a qui la seua vocació de valencià i valencianista el va portar a formar-se en eixe camp i a treballar durant tota la seua vida en la docència i la investigació especialitzada. Quan feia una afirmació havia estat prèviament reflexionada, constatada amb la realitat, debatuda i documentada. Com cal fer les coses. Tot i el laboriós treball que suposa eixa manera de fer les coses i els anys d’empresonament i d’exili, va tindre temps per a elaborar una àmplia obra. Els seus llibres, la gran quantitat d’articles científics i periodístics que va elaborar demostren la seua excel·lent preparació i la gran quantitat d’hores dedicades.

Tenia molt clar que es devia a València, a la seua llengua, a la seua història, als seus costums i tradicions. Repetidament ho va exposar, i, a més, ho va fer molt clarament. Partia de la base que com a valencians tenim una llengua pròpia que és el valencià. I per això mateix és la llengua que cal utilitzar en tot moment, tant oralment com a l’hora de llegir i escriure. Una cosa tan lògica era magistralment dita pel mestre de mestres. Una cosa òbvia, però que ni en la seua època ni en moments posteriors sembla que siga comprés per la generalitat de valencians. Potser calguen més llibres com La llengua dels valencians. Sí, potser.

Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX

Quim Monzó - L'entrepà, el suc i el menyspreu

2009-02-24T09:17:00.002+01:00

Publicat en la lletra núm 48 de Català Sempre

http://www.sempre.cat/

L'entrepà, el suc i el menyspreu

Quim Monzó · La Vanguardia · 3/2/2009

És un noi de vint-i-pocs anys. Alt, musculat i amb els cabells curts. Entra al bar, un bar petit i agradable on els clients s'amunteguen a la barra. El noi saluda -"Bon dia"-, però la remor de les converses és massa forta perquè ningú no el senti. Ara mateix la mestressa està cobrant a un client. Li diu:

-A veure, doncs... La truita i l'aigua, oi?
-I un tallat!- diu el client.
-Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.

El client paga, la mestressa li torna el canvi, el client s'acomiada -"Adéu, Mercè"-, es gira, obre la porta i surt al carrer. La Mercè s'adreça al noi acabat d'arribar, que ha estat observant la pissarra que hi ha a la paret amb la llista d'entrepans, i demana:

-Un entrepà de tonyina.
En el seu accent hi ha un deix estranger evident, jo diria que brasiler o portuguès.

-¿Y para beber?- demana la mestressa.
El noi repassa la llista de begudes que penja d'una altra paret, sota els pots de te.

-Un suc de taronja- diu.
-Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?
-Sí- diu el noi.

La mestressa prepara el suc i l'entrepà. Els posa davant del noi.

-Que aproveche- li diu, amb un somriure. El noi menja i beu en un extrem de la barra. Entra un altre client, grassonet i calb.

-Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.
-Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...
-De mortadel·la. I una Coca-cola de llauna.

La Mercè serveix al grassonet la Coca-cola i la xapata de mortadel·la. Parlen d'això i d'allò. Una estona més tard, el noi de l'extrem de la barra acaba el seu entrepà, escura el suc que queda al got i, quan la mestressa el mira, amb el dit dibuixa un cercle sobre el plat i el got buits.

-Quant és?
La mestressa va cap a la caixa. Mentre tecleja els preus repassa en veu baixa "l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja..." i, finalment, amb el tiquet a la mà s'adreça al noi:

-Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.

El noi paga.
-Muchas gracias- diu la Mercè.

El noi es gira i, abans d'obrir la porta, saluda, en un darrer intent:
-Adéu.
-Adiós- li respon la mestressa, somrient amb amabilitat.

Vídeo - Salvem el Cabanyal

2009-02-20T20:26:00.000+01:00

Eugeni S. Reig - Bon viatge

2009-01-22T10:13:00.000+01:00

Publicat en el número 520 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 18 de gener del 2008

Bon viatge

L’edifici de l’estació del nord de València, obra del valencià Demetrio Ribes Marco, és una meravella arquitectònica clarament influenciada per l’estil del vienés Otto Wagner. En el seu vestíbul, amb una bella ornamentació de trencadís, ens trobem uns quants rètols que ens desitgen que tinguem un bon viatge en diverses llengües, com ara l’italià, l’anglés, el portugués, el grec o l’ alemany. Són uns bells rètols de trencadís que ja tenen més de cent anys. Quan anem a transpassar la porta de la dreta que ens mena cap a les andanes veiem el rètol en llengua castellana. Però ¿i en valencià? ¿És possible que que l’arquitecte Demetrio Ribes, que era de la ciutat de València, oblidara la llengua de la seua terra? Doncs no, no la va oblidar. En cadascuna de les dues columnes que hi han en el vestíbul diu bon viatge, en la llengua dels valencians, i a més, ho diu també en basc, en gallec i en castellà. Són uns bells rètols de trencadís, com els altres, però que algú, fa ja molts anys, va tapar amb una obra al voltant de les columnes per a posar uns seients. Supose que això dels seients era només una excusa i que va manar tapar parcialement les columnes amb l’única finalitat que no es pogueren llegir coses tan tremendament subversives com bon viatge i ondo ibilli. Espere que manara que l’obra es fera de forma que algun dia es pogueren destapar les columnes i es pogueren recuperar els magnífics rètols ara colgats. Confie i desitge que, a més d’atemptar contra les llengües, no atemptara també contra el nostre patrimoni arquitectònic.

Periòdics digitals en llengua catalana

2009-01-22T09:50:00.004+01:00

Pàgina 26

Diari electrònic valencià. Informació plural i independent.

http://www.pagina26.com

VilaWeb

Diari electrònic independent

http://www.vilaweb.cat/

e-notícies

El diari de referència en català

http://www.e-noticies.com/

Racó Català

El punt d'informació dels Països Catalans

http://www.racocatala.cat/

Nationalia
Diari digital de les nacions sense estat a Europa i al món
http://www.nationalia.cat/ca/

Diari digital de Catalunya

Notícies d'actualitat catalana Política, societat, cultura, opinió

http://www.eldebat.cat

El diari digital laMalla.net

http://www.lamalla.net/

directe.cat

informació amb independència

http://www.directe.cat

eldemà

Setmanari d'informació general

http://www.eldema.cat

ANNA notícies

http://annanoticies.com/

Tribuna catalana:

http://www.tribuna.cat

Tribuna Mallorca:

http://www.tribunamallorca.cat

El Singular digital

Diari d'actualitat nacional

http://www.elsingulardigital.cat

ACN

Agència catalana de notícies

http://www.acn.cat

Portal informatiu de TVC i Catalunya Ràdio

http://www.3cat24.cat

RàdioCatalunya.ca

La veu independent dels Països Catalans

http://www.radiocatalunya.ca/

Bondia Andorra

http://www.bondia.ad/

Bondia Lleida

http://www.bondia.cat/

El Debat

http://www.eldebat.cat/

La Clau

http://www.laclau.cat/

Sa Meua

http://www.meua.cat/

Viure als Pirineus

http://www.viurealspirineus.cat/

Comunicació21

http://www.comunicacio21.cat/

Nació Digital

http://www.naciodigital.com/

Cultura21

http://www.cultura21.cat/

EcoDiari

http://www.ecodiari.cat/

MónDivers

htto://www.mondivers.cat

Edició electrònica del diari El Punt

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt

Edició electrònica del diari AVUI

http://www.avui.cat/

Edició electrònica del DIARI DE GIRONA

http://www.diaridegirona.cat/

Edició electrònica del setmanari EL TEMPS

http://www.eltemps.net/

Edició electrònica d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

http://www.elperiodico.cat

Edició electrònica de DIARI DE BALEARS

http://www.diaridebalears.com/

http://www.diaridebalears.cat/

Cercador de Notícies en català

http://huubs.imente.com/

Bon Any!

2008-12-31T17:17:00.002+01:00

BON ANY a totes i a tots

*Any Nou o Ninou*

«Amb el nou any, un nou afany.»

«Any nou, vida nova.»

«Per Any Nou el dia s'estira un sou.»

«Per Ninou s'allarga el dia, però no el sou.»

«Per Ninou, tracte nou i paga el sou.»

«Per Ninou, un pas de bou»

«Any comencem, la fi vegem.»

Abelard Saragossà - Canviar tastar per provar és empobrir-nos

2008-12-16T10:55:00.001+01:00

Publicat en el número 6 (tardor 2007) de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana

En l’article anterior, vàrem parlar del verb tastar, que no és d’origen llatí. Diuen que ve d’una onomatopeia (el so que fa la llengua fa quan, tastant un menjar, toquem repetidament les genives). Des del segle xiii, és d’ús general en balear, en valencià i en català: «A qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs» (Tirant lo Blanch). Naturalment, també apareix en els llibres de cuina medievals. Explicant una recepta, Sent Soví deia que, «quan serà tan cuita que no n’hi haurà sinó una escudella, tasta-la de sal». Ininterrompudament, des de Jaume I ha arribat a la segona mitat del segle xx. En canvi, actualment estem abandonant el verb tastar a favor de provar. ¿Guanyem alguna cosa fent eixe canvi? Mirem-ho.

El verb provar té cinc significats. El primer és ‘fer una activitat per vore si una qualitat (o una entitat) existix’. Així, quan algú diu Ara provarem quina és la seua fidelitat, vol saber si una persona és fidel i fins a on arriba la seua actitud. Un exemple clàssic: «com no sabia si Jesús era mort, volgué provar-ho ab la llança». El segon valor és ‘fer una activitat per vore si obtenim un cosa’ (Ho ha provat tot, però no ha trobat cap entrada per a l’actuació). El tercer significat és ‘fer una activitat per a mostrar que una cosa és veritat’ (Ha provat que les espècies evolucionen). El quart és posar-se una peça de roba per vore si ens va bé (Es va provar unes sandàlies per vore com li paraven). Finalment, també significa ‘fer profit’: Ha anat a Morella per la malaltia dels pulmons, i li ha provat molt.

A la vista que el verb provar té molts valors, ens hem de preguntar què guanyem abandonant tastar i assignant el seu ús a un verb tan ample com és tastar. La resposta és clara: no guanyem res. En canvi, sí que perdem. Primer que res, mutilem la llengua. Així, en la cuina no tenen el mateix valor les oracions ¿Has tastat les anguiles? i ¿Has provat com estan les anguiles? Quan fem un allipebre, l’anguila ha d’estar solta de l’espina, però no desfeta i, per a saber-ho, és útil fer una prova: amb una cullera i un ganivet, agarrar un tros d’anguila i mirar si la carn ja s’assolta de l’espina. Des d’un punt de vista simbòlic, també perdem: ens separem del valencià tradicional i ens supeditem al castellà, que no practica la distinció de tastar i provar.

El verb tastar és un bon exemple del nord que ha de seguir el valencià culte. Per a aconseguir el model lingüístic que la societat valenciana necessita, no hem de canviar paraules usuals i vàlides per paraules que no diu ningú, sobretot si fent eixa operació perdem característiques pròpies del valencià i ens acostem al castellà. El camí adequat és partir de la nostra forma de ser i de parlar. La immensa major part del valencià culte ha d’estar lligat als carrers valencians, des del Maestrat a les Valls del Vinalopó (i l’Horta d’Oriola, on es diuen tantes paraules valencianes). Ha de ser una llengua natural i fresca, amb la qual es puguen identificar d’una manera oberta els valencians actuals. I, sobre eixa base, hem de fer dos operacions: d’una banda, procurar que tornen a la vida quotidiana aquelles paraules que els nostres pares i avis deien habitualment i que en la vida actual són útils; de l’altra, hem de fer que el valencià culte tinga tanta dignitat com tenia aquella llengua formidable que va crear la societat valenciana del segle xv.

El Suprem reconeix Filologia Catalana per a les oposicions a la Generalitat Valenciana

2008-12-08T18:29:00.000+01:00

La sentència se suma a la vintena del TSJ valencià, el Constitucional i el Suprem espanyols que equiparen el valencià amb el català

El Tribunal Suprem espanyol ha fallat que els opositors a mestre i professor al País Valencià titulats en Filologia Catalana ja acrediten coneixements de valencià, contràriament a les ordres de la Conselleria d'Educació. Ha donat la raó a STEPV, que va interposar un recurs contra les ordres de la conselleria, que no ho contemplaven. Ja en són una vintena les sentències del TSJ valencià, el Constitucional i el Suprem que equiparen el valencià i el català.

Malgrat la quantitat de pronunciaments judicials, l'administració valenciana s’ha negat reiteradament a reconèixer Filologia Catalana com a titulació vàlida per a acreditar coneixements de valencià.

Però STEPV diu que aquesta sentència 'és molt important i significativa, perquè no admet recurs i obliga la conselleria a reconèixer aquesta titulació en futures convocatòries d'oposicions.' Si no ho fa, STEPV estudiarà d'interposar un recurs contra el conseller per prevaricació.

Font: Vilaweb (2/12/2008)

Desenes de milers de manifestants col·lapsen València contra la política de Font de Mora

2008-11-30T11:06:00.001+01:00

Exigeixen la dimissió del conseller · Fou la mobilització més gran d'ençà de les protestes contra la guerra de l'Irac

Desenes de milers de manifestants (100.000 segons les entitats convocants; 40.000 segons la policia) van col·lapsar ahir el centre de València per a exigir la dimissió del conseller valencià d'Educació, Alejandro Font de Mora, i per a protestar contra l'ordre que obliga a impartir Ciutadania en anglès. La d'ahir fou la manifestació més gran d'ençà de les protestes contra la guerra de l'Irac: quan la capçalera de la manifestació va arribar a la plaça de la Reina, els manifestants ocupaven completament els carrers de la Pau, Xàtiva, Colom i la Glorieta, i encara hi havia persones a la plaça de Sant Agustí, punt de partida de la manifestació. Les entitats convocants parlen d''èxit extraordinari'.

'Ha superat totes les expectatives'

La portaveu de la Plataforma per l'Ensenyament Públic (una de les entitats convocants), Gemma Piqué, ha explicat a VilaWeb que la manifestació 'ha superat totes les expectatives' i que la major part de la gent no va poder entrar a la plaça de la Mare de Déu, punt final de la manifestació, perquè estava plena a vessar.

Per Piqué, 'si Camps és un polític democràtic, té l'obligació moral i política de dir alguna cosa i de reconèxier que s'ha equivocat'. 'Ha quedat clar que el poble demana un canvi', explica Piqué, 'i no n'hi ha prou amb un canvi de conseller: cal un canvi en la política educativa'. El president del govern valencià, Francesc Camps, no va voler rebre ahir la plataforma, que li volia entregar aquest document de deu punts, que detallen les seves reivindicacions.

A banda del suport que els donen una nodrida representació de la societat civil valenciana (des d'ACPV a força associacions de veïns o el col·lectiu Lambda, entre d'altres), la manifestació també comptà amb el suport del PSPV, EUPV, el Bloc i ERPV.

Pares, mares, mestres, alumnes i sindicats es van agrupar per instituts o entitats, amb una forta presència de representants de les associacions de pares i mares. Molts d'ells van portar mocadors o peces de roba de color groc, un color que s'està erigint com a símbol de protesta contra la política de Font de Mora. El lema més corejat pels manifestants és 'Font de Mora, go home' (Font de Mora, ves-te'n a casa), en una burla del nivell d'anglès del conseller.

Més mobilitzacions

Si la protesta no fa recapitular el govern, Piqué assegura que hi haurà noves mobilitzacions. Ja hi ha convocada una vaga (pdf) per al 17 de desembre que, segons Piqué, podria repetir-se durant el 2009.

Més de 18.000 euros

Piqué explica que la plataforma ha recaptat més de 18.000 euros de petites donacions (com les que recullen amb els vals d'ajut que venen per internet), gràcies als quals ha pogut pagar la campanya publicitària que ha fet en diaris i ràdio.

Font de Mora no cedeix

Hores abans de la manifestació, Font de Mora va dir que no cediria 'en l'imperatiu d'isntal·lar un sistema plurilingüe' i que per tant no pensa retirar l'ordre que obliga a impartir Ciutadania en anglès.

Vilaweb

Molta retòrica oficial i poques xifres d'ús real

2008-11-26T21:57:00.001+01:00

FRANCESC ESTEVE

Una política d´èxit en la promoció de la llengua valenciana». Així resumia la responsable de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, la senyora Concha Gómez, la seua particular visió de l´aplicació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià en els 25 anys de la seua aprovació. En un article publicat en Levante-EMV (25 anys de la Llei d´ús i ensenyament del valencià) i en unes declaracions a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3078363) donava una interpretació ben discrepant de l´avaluació dels resultats de l´informe Un diagnòstic de la Llei d´Ús, que la Mesa per l´Ensenyament en Valencià ha presentat fa poc als mitjans de comunicació i l´opinió pública.

Teníem el dret d´esperar que la representant oficial de la Generalitat Valenciana en política lingüística oferiria una autèntica allau de xifres per demostrar la seua tesi triomfalista. Ara bé, enfront de la gran quantitat de dades que des de la Mesa per l´Ensenyament en Valencià aportem en l´informe (http://www.intersindical.org/stepv/polival/Informe_LleiUs171108.pdf), la senyora Gómez ofereix pura retòrica i bones intencions. Així, al llarg del seu escrit «25 anys de la LUEV», només és capaç de donar tres xifres: que en l´etapa del PP al front de la Generalitat (1995-2008) «s´ha incrementat en un 165% l´alumnat que segueix els programes d´ensenyament en valencià» i per això «ja són 1.043 els centres» que els ofereixen, i que Punt 2 emet «el 100% de la programació en valencià». Però aquestes dades, que celebrem, no desmenteixen ni contesten cap de les nostres xifres ni conclusions.

La secretària autonòmica d´Educació no explica per què, després de 25 anys d´aplicació, només un 26,2% de l´alumnat valencià estudia en valencià. Ni si aquest percentatge -i altres que veurem- impliquen «l´equiparació efectiva amb el castellà i garantir l´ús normal i oficial d´ambdós idiomes en condicions d´igualtat», tal com estableix la Llei d´Ús. Perquè, a aquest ritme, caldran 75 anys més -un segle en total!- perquè el 100% estudie en valencià.

La senyora Gómez insisteix que «els governs del PP han dut a terme [...] una política de promoció basada [...] en el respecte dels drets lingüístics de tots els ciutadans». Però no dóna raons de per què la Generalitat, que ella representa, no respecta els 90.000 escolars que cada any demanen ensenyament en valencià i els nega aquest dret. O per què, del 31% dels estudiants en valencià de primària només poden continuar en un 19% en secundària i hi ha un 12% d´alumnes als quals s´impedeix seguir en la seua opció lingüística en l´ensenyament. Ni per què el 57% de la població de la zona valencianoparlant creu que hi ha dificultats o moltes dificultats per a usar la llengua pròpia.

La senyora Gómez llança la proclama retòrica que «s´ha prioritzat la formació en valencià del personal al servici de les administracions». I diem una «proclama retòrica» no sols perquè faça afirmacions sense donar cap xifra concreta. A més, la responsable de política lingüística té la gosadia de qualificar de «priorització» el residual 1,2% del personal no docent de la Generalitat a qui s´ha demanat algun coneixement de valencià.

La senyora Gómez exalça com a mesura de promoció (és la darrera de les 3 xifres que dóna) que Punt 2 emeta al 100% en valencià. Però no explica, si la mesura és tan positiva, per quin motiu Canal 9 no ho fa igual. Ni aporta la raó dels impediments del seu govern a les emissions de les televisions públiques de Catalunya i de les Illes Balears.

Finalment, la senyora Gómez acaba delatant-se, perquè és ella qui demostra que les seues paraules no mereixen gens de crèdit. Primer, per incompetència: la responsable de la política lingüística valenciana nega sense cap vergonya la unitat de la llengua i afirma que el català barceloní que ella usa en l´entrevista a Vilaweb no és la mateixa llengua que el valencià. Es posa, per tant, a un nivell més baix que qualsevol dels nostres escolars. I, a més, ignora les 19 sentències que el seu govern ha perdut en aquest terreny i menysprea les resolucions de la institució de la Generalitat, l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ella mateixa invoca com a èxit en el seu article. I, en segon lloc, les seues paraules no tenen cap valor per incoherència: perquè, víctima del seu discurs secessionista, això la porta a sostenir, també sense vergonya, que «no sap parlar valencià».

Quin crèdit hem de donar a una persona que és la màxima responsable directa de la recuperació del valencià, si ella mateixa declara que ni el sap ni ha volgut aprendre´l?

*Membre de la Mesa per l´Ensenyament en Valencià

Levante-EMV, dimecres 26 novembre 2008

InfoMigjorn

2008-11-20T09:05:00.000+01:00

InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:

– Retalls de notícies de premsa.

– Articles, publicats o inèdits.

– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.

– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.

Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.

Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.

Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací

Si voleu donar d’alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta

Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net

Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)

Eugeni S. Reig - La no concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona

2008-11-18T10:35:00.002+01:00

Publicat en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 16 de novembre del 2008.

La no concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona

Tots els valencians hem fet sempre i continuem fent la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. Encara que en el cas del masculí plural l’hem perduda per complet des de fa temps, en el femení singular i en el femení plural continuem fent-la. Tots diem, per exemple: «dóna’m una altra novel·la, que eixa ja l'he llegida»; «ad aquelles xiques ja les havia vistes jo ahir», etc. Observe que en els programes de Canal 9 –en els pocs programes que parlen valencià, clar– fan sistemèticament la no concordança i diuen: «dóna’m una altra novel·la, que eixa ja l'he llegit»; «ad aquelles xiques ja les havia vist jo ahir», etc. És evident que, amb construccions així, ens acostem cada vegada més al castellà. Trobe lamentable i molt trist que la nostra televisió pública actue d’eixa manera.

En la Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL (pàgina 180, punt 23.2.2.1.) diu: «El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pronoms acusatius de tercera persona lo, la, los, les: –Has vist la meua germana? –No, encara no l’he vista. »La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d’un infinitiu i el pronom s’anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l’infinitiu o no: No les he sentides entrar. No l’ha deguda conéixer. No les hem pogudes comentar.» Hem de fer l’esforç que calga per tal de conservar les concordances del femení, que són les que encara mantenim vives, i, si és possible, recuperar la del masculí plural que vàrem perdre fa temps.

Daniel Climent - Ensenyament del valencià o teràpia d'aversió?

2008-11-11T09:14:00.003+01:00

ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ O TERÀPIA D’AVERSIÓ?

(L’ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ VIST PER UN USUARI NO PASSIU)

Comencem pel principi.

Qui açò subscriu va nàixer, ha viscut i viu a Alacant.

Professor Ciències Naturals des de fa vint-i-vuit anys, vaig ser el primer que va donar classes en valencià a Alacant, a l’Institut Miguel Hernández, cosa va comportar, entre altres i com era “normal” en aquella època, denúncies a comissaria i al govern civil.

Vaig ser també el primer autor al que li van publicar un llibre de divulgació científica en valencià a l’Institut Gil Albert, Les nostres plantes.

Durant dos anys vaig exercir d’assessor i després, durant set anys, de director del Centre de Professors d’Alacant.

En fi, porte a l’esquena uns quants anys de batallar pel valencià en l’ensenyament, de manera teòrica i, sobretot, pràctica. I tot i que això no dota de raó als meus arguments, sí almenys de sentit a algunes de les coses que puga dir a continuació.

La primera de totes, retre un homenatge als qui em van ensenyar a escriure en valencià (als díhuit anys; ja sabeu, per lliure; i més quan a casa, com en tantes d’Alacant, ens parlaven en castellà tot i ser de pares valenciano-parlants, per estalviar-nos les humiliacions que havien hagut de patir per eixa causa). He tingut, i continue tenint, bons mestres, que sovint em corregeixen els escrits i m’ensenyen a millorar la meua expressió en valencià.

I els ho agraïsc perquè ho han sabut fer al voltant d’allò que necessitava per expressar-me, sense examinar-me de “pronoms febles”, “regles per usar la dièresi”, ’”oracions subordinades adverbials” ni “funcions dels adjectius relatius”.

Gràcies als seus esforços, que em consta que també fan a classe, ha aprés també a estimar la llengua i a mirar-la com un guany col·lectiu i un instrument útil per l’expressió, la comunicació i la conservació dels sabers.

Però, des de fa anys, cada volta que agafe un llibre “de” valencià, o mire els quaderns “de valencià” d’alumnes pròxims (parents, fills d’amics, alumnes meus, ...), m’òmplic de desassossec i trobe fins i tot comprensible que hi haja alumnes que rebutgen una assignatura de la que han de copiar de la pissarra, o del llibre, i després han de bolcar en un examen coses com les següents (en segon d’ESO):

Funcions dels pronoms febles

EN:

CD indeterminat

C preposicional

CC de procedència

HI:

C preposicional

CC de lloc

CC de temps

CC d’instrument

Combinacions de pronoms febles.

En les combinacions de pronoms febles, tant davant del verb com darrere, l'elisió es fa en l'últim pronom.

Quan hi ha més d'un pronom feble, l'ordre en què es col·loquen és aquest:

· el reflexiu (es) sempre es posa en primer lloc i es converteix en se.

· El pronom que fa de CI s'anteposa al CD

· Els pronoms adverbials (en, hi) ocupen sempre l'últim lloc.

Davant d’eixa manera d’actuar, jo mateix, “militant pel valencià”, m’he de plantejar si els qui fan aprendre això als alumnes són «companys de viatge» o més aïna especialistes en “teràpia d’aversió” cap el valencià.

Amb mètodes similars, els de castellà també han aconseguit que els alumnes cada volta fagen un pitjor ús d’eixa llengua, però com que tenen l’air-bag de ser llengua dominant, no tenen el perill de fomentar el rebuig a la llengua, tot i que sí a les variants cultes, col·laborant decisivament amb l’empobriment morfològic, sintàctic, prosòdic i ortogràfic que experimenta també el castellà, gràcies a uns programes educatius que, com tots sabem i experimentem a diari, fan que es complisca amb escreix el que diu la llei (¿a que sí?):

LOGSE. De la Educación Secundaria Obligatoria

Art. 19:

La educación secundaria obligatoria contribuirá a desarrollar en los alumnos las siguientes capacidades:

a) Comprender y expresar correctamente en lengua castellana y, en la lengua oficial de la Comunidad Autónoma, textos y mensajes completos, orales y escritos.

Art. 26:

El bachillerato contribuirá a desarrollar en los alumnos las siguientes capacidades:

a) Dominar la lengua castellana y lengua oficial propia de la Comunidad Autónoma.

En lloc d’ensenyar llengua “útil” s’entesten en fer aprendre “reglaments lingüístics” (regles, excepcions, anàlisi morfosintàctic, tipologies textuals, …), en una confusió molt greu que equival a identificar la mecànica amb la conducció d’un automòbil.

No els veurem que ensenyen el nom dels objectes, dels animals i les plantes, de les constel·lacions o de les formes de la natura. No els veurem estimular a què facen una obra de teatre, una crònica d’una visita a una exposició, a què comenten un programa de televisió, el resultat de un partit de futbol, o un descobriment científic.

Sí, ja sé que diran que eixes coses les haurien d’haver estudiades a Primària (els de Primària potser diran que els ho devien haver ensenyat els pares), com si tots els estudiants de valencià de Secundària hagueren estudiat valencià en Primària o tingueren pares valenciano-parlants. O que els ho haurien de donar en classe de Ciències Naturals, Geografia o Química, com si eixes assignatures es donaren majoritàriament en valencià. O com si eixos professors saberen en general els noms valencians dels objectes del seu estudi: pardals, plantes, peixos,... (que sovint tampoc no els saben ni en castellà).

El resultat paradoxal és que els teòrics especialistes en “ensenyar” ho són, realment, en “fracassar” [vegeu, si més no, l’informe PISA].

Aliens al diferent estatus que comporta el ser llengua minoritzada i en alguns llocs invisible, la major part dels “de valencià” segueixen parlant de lingüística, en compte de “fer” llengua amb els alumnes; parlen de lingüística d’una manera pràcticament idèntica a com ho fan, en hores diferents, en castellà. Encara que, ben mirat, potser es tracta de “fer en valencià” l’assignatura de “lengua castellana”. O, no hauríem de pensar això davant coincidències com les següents?:

Els registres.

Les varietats funcionals de la llengua.

Quan parlem o escrivim, hi ha un conjunt de factors que provoquen que la llengua que usem en un moment determinat responga a unes característiques definides, a unes modalitats.

Les modalitats diferents de parlar o escriure s'anomenen varietats funcionals de la llengua o registres.

[...] Segons aquests factors, en l’acte de comunicació es poden fer servir aquests registres:

a) Llenguatge col·loquial. És el propi de les comunicacions orals habituals, és molt espontani, imprecís.

b) ...

Los registros.

Las variedades funcionales de la lengua.

Cuando hablamos o escribimos, hay un conjunto de factores que provocan que la lengua que usamosn en un momento determinado responda a unas características definidas, a unas modalidades.

Las modalidades diferentes de hablar o escribir se denominan variedades funcionales de la lengua o registros.

[...] Según estos factores, en el acto de comunicación se pueden hacer servir estos registros:

a) Lenguaje coloquial. Es el propio de las comunicaciones orales habituales, es muy espontáneo, impreciso.

b) ...

[De dos llibres de 2on d’ESO, per alumnes de 13-14 anys –és a dir, que encara no han desenvolupat el pensament formal-. I potser es tracte d’alumnes castellano-parlants, en una ciutat com Alacant, o d’alumnes immigrants. En el llibre de valencià que consulte, al costat de la classificació, hi ha una nota manuscrita de l’alumne: ESTUDIAR, que té la finalitat de recordar-li quina és la única cosa que haurà d’aprendre per a l’examen]

- Que no em feu cas?. Doncs, per demà, examen sobre Les varietats funcionals de la llengua.

Naturalment, no tots els exàmens són tan senzills com repetir un text. També es poden fer variants més “progressistes”; però com el lèxic a penes es dóna en els programes de valencià, els escrits li poden sonar a l’alumne més o menys com el que segueix:

LES FRASLIES D’ESTRUMELLOT

De cranta, un brosqui va pidrar les grasques i una murolla va nascrar filotudament.

No la lligaren lligament, però la van sarretar tan plam.

Quan el brosqui manillà les grasques, la murolla drinà priscament. En euridar, els misquis el van desglipar: estaven nipant el brosqui.

Naló, la murolla que estava gastardant fapament els misquis, s’acrollà l’esquelet.

Per això, l’estrumellot es fraslià mentre alfarvava:

Naló, Naló,

rilfa la corga

pel cailó.

1. Qüestions:

a) ¿Qué va pidrar el brosqui?

b) ¿Com nascrà la murolla?

c) ¿Com la sarretaren?

d) ¿Qui va drinar?

e) ¿On el desgaliparen els misquis?

f) ¿Qui nipaba el brosqui?

g) ¿Què feia la murolla fapament?

h) L’estrumellot, ¿es va frasliar o no? ¿Per què?

2. Anàlisi sintàctica del text: localitza el subjecte, el predicat i els complements de la frase compresa entre “Quan” i “priscament”. Assenyala en el text alguna oració subordinada.

3. Anàlisi morfológica: assenyala els adverbis. Defineix adverbi.

4. Funcions del relatiu “que”.

5. Anàlisi métrica del vers:

Ø la rima, ¿és asonant o consonant?

Ø ¿es d’art major o menor?

Mancats de lèxic, quan vagen al mercat, en veure una paradeta plena de fruites i verdures, què haurien de fer per per nomenar el que hi veuen? Si hagueren de fer-ho en base al que han aprés a classe, potser la resposta seria: substantiu, substantiu, substantiu, substantiu, substantiu, substantiu, i així fins que s’acabaren els aliments exposats.

Enhorabona: hem aconseguit anar des de la pobresa a la més absoluta misèria.

Això sí, amb un títol acadèmic on posa que saben valencià.

En eixe progrés cap al no-res, també li arriba el torn a la poesia.

COM ÉS LA POESIA ÍNTIMA

Els diferents tipus del TU en el poema.

La segona persona gramatical expressa en el poema la presència d'un destinatari que pot ser tant el poeta, que es parla a si mateix -i en aquest cas parlem del recurs anomenat imatge en espill- com una altra persona -aquest recurs es coneix amb el nom d'apòstrofe.

Això ajuda a viure, sentir, fer poesia?

No és més aïna tanatologia, anàlisi un cos mort, disseccionable, no gaudible, ni perceptible, ni viu.

O, pitjor encara, serà que necessiten “matar” l’objecte de plaer per disseccionar-lo i, només així, gaudir-lo?

Sort que Ausiàs March no va haver d’aprendre poesia d’eixa manera !

Perquè, després de sessions i sessions amb eixos plantejaments, no és d’estranyar que, com Malcom McDowell en «La taronja mecànica», fins i tot els impulsos primaris amatoris, en relacionar-los amb eixes classes quedarien bloquejats ipso facto, i potser transformats en altres d’agressius o, si hi ha sort, en, només, menfotistes.

Aprender una lengua es aprender a hablar, leer y escribir. Si es la propia, es también usarla.

[...] Enredar a nuestros preocupados, divertidos jóvenes, con textos –como el que les presentaron este año y es similar, por costumbre, al presentado en años anteriores—con textos, digo, tan amenos y polisistemáticos, con tanta koiné pooliédrica, con tanto estándar y subsestándar lingüístico, con tanto eje diacrónico, diatópico, diastrático y diafásico homogeneizador y deshomogeneizador del valenciano, puede llevar al aburrimiento y a la indiferencia entre la sangre joven que, a lo mejor, realizan las pruebas para acceder a la escuela de forestales.

Los responsable de la elaboración de las pruebas de valenciano en la Universidad [...] tienen en sus manos el barómetro y los resultados: el número de alumnos que redactan su comentario de texto en valenciano es absolutamente ridículo frente a los que lo hacen en castellano.

No todo el viento contrario a la normalización en el uso del valenciano procede del secesionismo lingüístico.

Lengua poliédrica. Paco Mariscal. El País, dilluns 29 de juny del 1998

Si fem abandonar intel·lectualment als alumnes hem fracassat.

Els hem d’ajudar a créixer lingüísticament, i això comporta no esterilitzar els interessos legítims, ni cauteritzar-los amb normes, regles, lectures pretesament cultes però que són avorrides quan no s’aproximen a elles només que per obligació.

I evitar formalismes com els següents:

La morfologia i les categories gramaticals

La morfologia és una disciplina lingüística que s'encarrega de l'estudi de la forma de les paraules, de la seua estructura interna ...

L'adjectiu pot presentar els morfemes de gènere, nombre, grau i derivatius.

Els determinants són aquelles paraules la funció de les quals és acompanyar i concretar el nom. Depenen completament d'aquest nom, amb la qual cosa han de conconrdar-hi en gènere i nombre. Entre les categories gramaticals que realitzen aquesta funció presentadora del nom estan els articles i els adjectius que s'anomenen determinatius, aquells que no qualifiquen ni varien la substància del nom, sinó que n'arredoneixen la significació gramatical, tot indicant possessió, proximitat, quantitat ...

Amb exemples com l’anterior podem transformar l’interés potencial en desinterés i fins i tot en odi.

Per contra, quants professors utilitzen, p.ex., la victòria del Barça sobre el Madrid (o viceversa) per a que els alumnes barcelonistes (o els madridistes, per seguir amb l’exemple) fagen al dia següent la seua crònica periodística, llegeixen la crònica de l’Avui, o de l’edició en català de El Períódico, etc.?

Però, clar, molts d’ells diran que sí, que tenen un tema dedicat a “la premsa”, i que quan arribe eixe dia en parlaran ... dels diferents gèneres periodístics, i de l’emissor, el receptor, el codi, el missatge i de la mare que els va parir!

Però, avui, clar, toca contestar a coses tan interessants com aquesta:

APARTAT “QUÈ HE APRÉS?”

Classifica les paraules d'aquestes oracions segons la categoria gramatical a què pertanyen:

Els cosins de Pere arribaven hui de França

Ara fa molta calor, però aquest matí feia fred.

La piscina és massa fonda per als xiquets menuts.

Ensenyar a conduir no és equivalent a ensenyar mecànica de l’automòbil. Ho pot ser per als professors, com per a un mecànic pot ser-ho el aprendre a conduir, però no per a un alumne.

I, és més, potser siguen alternatius: si el temps d’aprenentatge el passa en un taller, en lloc de conduint pels carrers, després no sabrà agafar un cotxe.

Estimular l’afecte, mitjançant la pràctica agradable, és previ a l’acceptació intel·lectual.

I quin afecte anem a desenvolupar amb el habituals llistats de llibres que donen als alumnes per llegir “en valencià”?

És que no hi ha llibres, lectures, videos, pel·lícules, pàgines web, revistes, còmics, programes de televisió i de ràdio més interessants?

O és que no els professors "de valencià" no els coneixen?

De què es tracta, de conéixer el món a través del valencià, o d'estudiar les píndoles pseudoerudites que els patums de la Universitat han fet aprendre als seus alumnes, els quals, en transformar-se en professors, traslladen les píndoles als de secundària? Ací en tenim un exemple:

Els contes es poden classificar segons aquests criteris:

1. Segons l'autor.

2. Contes populars

3. Contes literaris.

4. Segons destinatari

5. ...

I ara arribem potser al moll de l’os: si la única resposta per al fracàs és que la culpa de tot la tenen els pares, “la societat” i la televisió; si fonamentalment són eixos factors els responsable de què els alumnes no llegeixen, ni sàpiguen parlar, ni escriure, ... quin és el paper dels professors?.

Sembla que només pensen en adults; i sovint es dóna als alumnes literatura feta per a adults: Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, ...

Quan no saben què fer, els professors donen coneixements tancats, i després controlen fonamentalment la capacitat que tenen els alumnes per a repetir com uns lloros el que han aprés de memòria.

En compte d’estimular la identificació com a valencians i l’afecte pel valencià, els professors actuen amb una innocència excessiva: es pensen que per haver ensenyat a un alumne a distingir entre diglòssia i bilingüisme, això produisca efectes taumatúrgics en el canvi social, sobretot en alumnes que han estudiat la llengua com una llengua morta, que l’han disseccionada però que no l’han usat per a conèixer el món, per a gaudir-ne, per a cantar, per a fer broma ni per a estimar.

Acabarem l’article amb una petita joia de Mario Benedetti que il·lustra ben clarament la separació que pot donar-se entre el necessari afecte i una sèrie de noms que, hipotèticament, indiquen conceptes:

LINGÜISTAS

Tras la cerrada ovación que puso término a la sesión plenaria del Congreso Internacional de Lingüistica y Afines, la hermosa taquígrafa recogió sus lápices y papeles y se dirigió hacia la salida abriéndose paso entre un centenar de lingüistas, filólogos, semiólogos, críticos estructuralistas y descontruccionistas, todos los cuales siguieron su garboso desplazmiento con una admiración rayana en la glosemática.

De pronto, las diversas acuñaciones cerebrales adquirieron vigencia fónica:

- ¡ Qué sintagma !

- ¡ Qué polisemia !

- ¡ Qué significante !

- ¡ Qué diacronía !

- ¡ Qué exemplar ceterorum !

- ¡ Qué Zungenspitze !

- ¡ Qué morfema !

La hermosa taquígrafa desfiló impertérrita y adusta entre aquella selva de fonemas.

Sólo se la vio sonreir, halagada y tal vez vulnerable, cuando el joven ordenanza, antes de abrirle la puerta, murmuró casi en su oído: “Cosita linda”.

Mario Benedetti (Despistes y franquezas, Madrid, Alfaguara, 1992, p. 71).

Doncs això.

PS.: Pregue al lector que no s’enteste en analitzar morfosintàcticament l’article de Benedetti, sinó que pense en què s’hi diu.

Eugeni S. Reig - ¿Donem o no donem?

2008-11-10T09:30:00.001+01:00

¿Donem o no donem?

El valencians tenim locucions formades amb el verb donar totalment genuïnes com ara: donar a beure, donar a conéixer, donar a menjar, donar a tastar, donar ajuda, donar consell, donar corda, donar exemple, donar faena, donar fi, donar idees, donar l’absolució, donar l’enhorabona, donar la benvinguda, donar la comunió, donar la mà, donar la raó, donar les gràcies, donar ocasió, donar pas, donar permís, donar què dir, donar quefer, donar raó, donar remei, donar una lliçó o donar una sorpresa.

Per desgràcia, actualment, per influència del castellà, acostumem a formar amb el verb donar locucions que en valencià s’han fet sempre amb altres verbs. En pose alguns exemples. A l’esquerra pose la locució formada, per influència del castellà, amb donar, i a la dreta la forma tradicional valenciana que hem d’intentar conservar i potenciar.

Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l’esquena / girar l’esquena
Donar la llanda / incomodar, molestar, fer la guitza (o la pruna, o la punyeta)
Donar la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar un bot / pegar un bot Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

Algunes, com ara donar una conferència, donar una festa, donar un ball, donar un dinar o donar un recital, es poden admetre amb donar però és més genuí construir-les amb fer. A més de fer llàstima també podem dir fer pena, però de cap manera –amb eixe significat– donar pena. La darrera expressió existeix en valencià i s’ha usat molt i encara s’empra, però té un significat completament diferent. Donar pena significa “impedir o dificultar de fer una cosa determinada” i equival a 'molestar', 'fer nosa'.

Joan Solà - "Liquiditat"

2008-11-10T09:23:00.001+01:00

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 8 de novembre del 2008

"Liquiditat"

L'altre dia una colla de persones cultes i políticament rellevants comentaven les coses del dia, aquelles coses que ja fa temps semblen esdevingudes perquè les esbombin els mitjans de comunicació per emboirar les que realment tenen transcendència. Per exemple, el cotxe de Benach, el llibre de la reina. Però també comentaven les importants, vull dir la crisi, on sembla que tothom hi pugui posar cullerada. I la crisi econòmica portava a la boca dels contertulians la paraula liquiditat, inesquivablement. Només que...

Només que tots sense excepció deien liquidès o bé liquidesa: l'absoluta normalitat a què tots ja estem acostumats. Fins que un dels contertulians diu, com una mica malhumorat o neguitós o més aviat irònic: «... doncs la liquidesa dels bancs..., que això de liquiditat que diuen ara no sé, en fi, no sé...». S'ha acabat l'anècdota. Però, ves per on, l'anècdota lliga amb la del cotxe d'en Benach. Perquè justament la tertúlia acabava de comentar, molesta, que la premsa madrilenya ho aprofita tot per fer sang a qualsevol aspecte de la vida política o social o cultural catalana. I que ara, a propòsit d'un detall tan ridículament insignificant (insignificant comparativament amb els grans disbarats o les grans despeses de l'Estat), se'ns havien tornat a acarnissar, ens havien tornat a ridiculitzar com a poble, com a poder constituït. Nosaltres no sóm un veritable poder: som un poder de joguina, de passar l'estona, d'ara hi sóc ara ja no, un poder subaltern, un poder si el veritable Poder ens perdona la vida. Tothom va estar d'acord que aquest és el punt central del decaïment nacional que ara és moda de lamentar: a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament.

I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres; una llengua que ha de ser autònoma si vol subsistir; que no ha de calcar, agenollada, mot a mot i sufix a sufix i modisme a modisme, tot el que diu l'Altra amb majúscula. Una llengua que, anant al cas d'avui, ha de mantenir i cultivar l'enlluernador terreny dels derivats i compostos: que, quan l'altra diu tardanza, pot dir perfectament tardança però també triga (i trigança); que a robo pot respondre amb robament i robatori; a acogida, amb acollença, acolliment, acollida i acull; en què a vendaje correspon embenat; a gustazo, gran o grandíssim gust. Una llengua que a médula, cónclave, termostato, eclipse o interfono respon amb medul.la, conclave, termòstat, eclipsi o intèrfon. I si l'altra diu osezno (que aquests dies també s'ha pogut llegir), ella diu, amb la cara ben alta, cadell (d'ós). I si el castellà ha triat el sufix -ez (liquidez), el català ha triat, amb la mateixa dignitat i el mateix dret, el sufix -itat (liquiditat). No és un problema lingüístic, senyors intel.lectuals i polítics que avui talleu el bacallà; ni teniu dret a fer la brometa que «això no ho diu ningú»: és un problema polític i social.

Joan Solà

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.

La justícia avala que el valencià es denomini 'acadèmicament català'

2008-11-07T19:42:00.002+01:00

Vilaweb

El Suprem espanyol desestima el recurs de la Generalitat contra els estatuts de la Universitat de València

El Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs que havia presentat la Generalitat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià que permetia a la Universitat de València d'utilitzar la denominació acadèmica de llengua catalana en els seus estatuts. El tribunal recorda que hi ha dues sentències, del 2006 i del 2008, en què es pronunciava sobre l'equivalència de les denominacions català i valencià per designar designar la mateixa llengua. En ambdós casos, el Suprem avalava la unitat de la llengua catalana.

El 30 de juliol del 2004, el govern valencià va aprovar un decret pel modificar els estatuts de la Universitat de València, concretament l'apartat segon de l'article sis i el primer apartat de l'article nou, que es referien a la denominació acadèmica de la llengua catalana i al nom de l'àrea de lingüística catalana.

La Universitat de València hi va recórrer, i el Tribunal Superior de Justícia valencià va dictar una sentència que admetia parcialment la demanda del centre contra el decret del Consell, l'anul·lava per considerar-lo contrari a dret i el deixava sense efecte. La Generalitat va recórrer al Suprem, que ara ha tornat a donar la raó a la Universitat de València.

Fer-se malalt

2008-11-04T08:07:00.001+01:00

Eugeni S. Reig - fer-se malalt

A petició de diversos lectors d'InfoMigjorn reproduïsc l'entrada "fer-se malalt" del meu llibre encara inèdit Lèxic valencià d'ahir i de hui.

fer-se malalt

Contraure una malaltia, emmalaltir.

Em vaig fer malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt, ¿eh? Em pensava que no ho contava.

No, això no m’ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses. M’estime més no saber-ho, de veritat.

Però ¿com vols ser metge si només de vore la sang et fas malalt?

La pobra gosseta s’ha fet malalteta i em pense que es morirà.

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. En la novel·la L’ambició d’Aleix trobem:

–Ets al meu càrrec –va explicar ella–. Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a fer malalt?

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:

–Diu que tingué anys de sort –explicà Monlió–, però que després es féu malalt i s’hi gastà molt, i per fi sembla que en un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus miserables estalvis. Desastres, que n’hi ha molts!

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor trobem:

–Es farà malalt –se’n preocupava la mare al saber-ho.

En la rondalla Els guants de la felicitat d’Enric Valor podem llegir:

–Ja el trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt, per l’amor de Déu!

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també d’Enric Valor, diu:

–Viure junts i en llibertat... si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del dimoni.

La reina, que li estava al costat, va saltar tota despectiva:

–Una altra te’n contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells d’or?

–Diuen que qui els tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt mai.

I en la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn d’Enric Valor, llegim:

Allí es va fer malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes de dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i de les viandes més saboroses i menys imaginables.

Enric Valor també empra l’expressió fer-se malaltós. En la rondalla Abella trobem:

Però la tristor de Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits en clar i es va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder alçar.

La locució fer-se malalt per a expressar el concepte d’agafar una malaltia, és d’ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i em fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l’esquena a aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a Mallorca. La locució caure malalt ja la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada per l’enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i ben nostra.

En valencià també es diu: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir

La llengua estàndard sol emprar: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir

En castellà es diu: caer (o ponerse) enfermo, enfermar

NOTA:

- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 72)

- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 264)

- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 25)

- Valor i Vives, Enric; Els guants de la felicitat dins Rondalles valencianes (2on volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 108)

- Valor i Vives, Enric; El xiquet que va nàixer de peus dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 92)

- Valor i Vives, Enric; El castell d’Entorn i no Entorn dins Rondalles valencianes (4art volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 74)

- Valor i Vives, Enric; Abella dins Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 102)

Eugeni S. Reig - fer i no "posar"

2008-11-03T10:16:00.002+01:00

Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008

fer i no "posar"

En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.

En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.

En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.

En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.

En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.

En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.

En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.

J. Piera: "Els brolls de Barx"

2008-10-30T11:04:00.001+01:00

“Els brolls de Barx” [Josep Piera]

Classificat com a: Notícies, Medi Ambient, Articles — simat @ 1:31 am

Al pla de Barx, situat entre la serra d’Aldaia i el massís del Montdúver, quan plou generosament -com ve fent de fa dies i dies-, hi apareix un sorprenent fenòmen hídric que consisteix en veure brollar de les entranyes de roca de la serra una cascada d´aigües tèrboles a la vora de la font de la Puigmola.Es tracta de tot un vigorós espectacle d´aigua en zel que emergeix entre els verds, digne de ser vist i fotografiat. Un espectacle natural, aquest dels brolls de Barx, que es representa, a més, per uns pocs dies i de bades, i en un racó de muntanya on, com una gràcia més del paratge, hi ha un bon local de cuina popular i tradicional on poder disfrutar d´una paella en comboi íntim o familiar. Se´n diu La Puigmola, com la font. Si aquest diumenge fa un bon dia i ix el sol -com diuen els auguris dels déus televisius-, i si als lectors d’aquest dau els abelleix fer una passejada en cotxe o una excursió muntanyenca, els recomane pujar a la vall de Barx (a la Valldigna saforenca) per veure-hi els brolls, un efímer regal de la naturalesa. Només arribar a la Puigmola, en sentiran la remor de les aigües que brollen impetuoses de la muntanya, en forma d´una cascada rogenca o blava, segons quin siga el color de les aigües i de la llum. A més, si hi aneu a passar el dia, vos podeu acostar, portant unes catiusques de goma, fins a l´Avenc de la Donzella, l´engolidor d´aquests brolls barxers. Fins fa poc, l´avenc semblava un raconet virginal de rondalla, salvat d´una bucòlica virgiliana, ara, sense el bosquet d´oms que el feia màgic, no té l´encant d´altres temps. Potser, però, un dia en recupere la bellesa silvestre, si els déus del lloc ho volen. Que així siga, esperem.

Eugeni S. Reig - ¿Una xicoteta pausa?

2008-10-30T09:22:00.002+01:00

Eugeni S. Reig - ¿Una xicoteta pausa?

Publicat en el número 507 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), diumenge 19 d'octubre del 2008

¿Una xicoteta pausa?

Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l’artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons? El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d’ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca cosa més. De casos com el que sempre es cita de «pobre home / home pobre», en el qual l’adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si està posposat, n’hi han ben pocs, si és que n’hi ha cap altre.

Ens trobem, en el cas que tractem, davant d’un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l’adjectiu al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l’anglés introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme sintàctic.

Confie que algun dia els nostres presentadors de televisió s’adonen d’eixa qüestió i en compte de ferir-nos els oïts sistemàticament amb «una xicoteta pausa» tinguen l’encert i el bon gust de dir-nos «una pausa ben curteta.»

Cançó popular: «La lluna, la pruna»

2008-10-29T09:38:00.002+01:00

Eugeni S. Reig - la lluna, la pruna

la lluna, la pruna

Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l'incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna...».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Fraseologia: anar a escola i altres construccions sense article

2008-10-22T11:00:00.000+02:00

Eugeni S. Reig - anar a escola i altres construccions sense article

Publicat en el setmanari EL PUNT (edició del País Valencià)

anar a escola i altres construccions sense article

Anar a escola significa ‘assistir un xiquet regularment a un centre docent d’ensenyament primari a fi de rebre l’educació, la instrucció i els coneixements adients’.

Exemple:

- El teu xiquet ¿encara no va a escola?

- La setmana que ve comença.

No hem de confondre anar a escola (sense article), que expressa el concepte definit, amb anar a l’escola (amb article), que significa anar a l’edifici a on s’impartixen les classes.

Exemple:

El meu xiquet ja fa dos anys que va a escola, però ell no va a l’escola en autobús com el teu, se’n va a peu amb la seua cosineta.

Actualment, a la porta dels centres docents públics d’ensenyament primari a on es formen els xiquets valencians, podem llegir: “Col·legi públic d’Educació Infantil i Educació Primària”. Alguns energúmens intransigents i d’esperit justicier s’han permés empastifar amb pintura negra alguns d’eixos cartells posant al damunt la paraula colege. I fan açò, sense cap mena de dubte, perquè pensen que en valencià no es diu col·legi, es diu colege. Però estan completament equivocats, perquè en valencià, els citats centres docents, no es diuen ni s’han dit mai de la vida ni col·legis ni coleges, s’han dit sempre escoles. La paraula escola és una de les més dignes i més belles de la nostra llengua. Sempre s’ha dit anar a escola per a expressar el concepte ací definit. És una locució molt antiga com ens ho demostra el fet que diem anar a escola i no anar a l’escola, de la mateixa manera que diem parar taula i no parar la taula. Les construccions sense article com ara anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a primeries, a darreries, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles. Ara, després d’haver-nos transmés la locució anar a escola de generació en generació durant anys i anys, ens permetem el luxe de llançar-la per la borda i substituir-la per l’expressió anar al cole, enormement allunyada de la idiosincràsia del nostre poble. ¿És pot dir alguna cosa més ridícula, més cursi i més coenta que anar al cole?

Lèxic: matar i morir

2008-10-20T11:50:00.002+02:00

Eugeni S. Reig - Sobre matar i morir

Publicat en el número 506 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 12 d'octubre del 2008

Sobre matar i morir

El verb matar té dos participis: mort, morta, morts, mortes i matat, matada, matats, matades. Quan usem el verb transitivament emprem, fonamentalment, la primera forma, sobretot si ens referim a persones. Exemples: L’ha morta d’una ganivetada, l’ha atropellat i l’ha mort, etc. Eixa és la nostra manera tradicional de parlar. Fer ús sistemàticament de la segona forma del participi és senyal inequívoc de castellanització. En canvi, quan emprem el verb com a pronominal, usem únicament i exclusivament la segona forma del participi. Exemple: S’ha matat en un accident de cotxe.

Pel que fa al verb morir, cal dir que, quan volem expressar que una persona ha cessat de viure, que ha abandonat aquest món, hem de dir per força que s’ha mort, no que ha mort. L’ús tradicional d’aquest verb en valencià, en aquesta circumstància, és sempre com a pronominal. Actualment, per influència del castellà, és molt corrent sentir o llegir en els mitjans de comunicació –i fins i tot en determinats llibres– que tal persona ha mort. La primera cosa que se li acut a qualsevol bon coneixedor de la llengua és preguntar-se: Caram ¿i a qui ha mort, aquest?

Hem d’esforçar-nos en parlar i escriure la nostra llengua d’una manera digna i no passar-nos la vida mirant el castellà, copiant el castellà, acostant-nos al castellà, imitant el castellà. No cal que ens passem la vida agenollats davant el castellà. Hi han altres postures més dignes.