BON ANY a totes i a totsEn l’article anterior, vàrem parlar del verb tastar, que no és d’origen llatí. Diuen que ve d’una onomatopeia (el so que fa la llengua fa quan, tastant un menjar, toquem repetidament les genives). Des del segle xiii, és d’ús general en balear, en valencià i en català: «A qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs» (Tirant lo Blanch). Naturalment, també apareix en els llibres de cuina medievals. Explicant una recepta, Sent Soví deia que, «quan serà tan cuita que no n’hi haurà sinó una escudella, tasta-la de sal». Ininterrompudament, des de Jaume I ha arribat a la segona mitat del segle xx. En canvi, actualment estem abandonant el verb tastar a favor de provar. ¿Guanyem alguna cosa fent eixe canvi? Mirem-ho.
El verb provar té cinc significats. El primer és ‘fer una activitat per vore si una qualitat (o una entitat) existix’. Així, quan algú diu Ara provarem quina és la seua fidelitat, vol saber si una persona és fidel i fins a on arriba la seua actitud. Un exemple clàssic: «com no sabia si Jesús era mort, volgué provar-ho ab la llança». El segon valor és ‘fer una activitat per vore si obtenim un cosa’ (Ho ha provat tot, però no ha trobat cap entrada per a l’actuació). El tercer significat és ‘fer una activitat per a mostrar que una cosa és veritat’ (Ha provat que les espècies evolucionen). El quart és posar-se una peça de roba per vore si ens va bé (Es va provar unes sandàlies per vore com li paraven). Finalment, també significa ‘fer profit’: Ha anat a Morella per la malaltia dels pulmons, i li ha provat molt.
A la vista que el verb provar té molts valors, ens hem de preguntar què guanyem abandonant tastar i assignant el seu ús a un verb tan ample com és tastar. La resposta és clara: no guanyem res. En canvi, sí que perdem. Primer que res, mutilem la llengua. Així, en la cuina no tenen el mateix valor les oracions ¿Has tastat les anguiles? i ¿Has provat com estan les anguiles? Quan fem un allipebre, l’anguila ha d’estar solta de l’espina, però no desfeta i, per a saber-ho, és útil fer una prova: amb una cullera i un ganivet, agarrar un tros d’anguila i mirar si la carn ja s’assolta de l’espina. Des d’un punt de vista simbòlic, també perdem: ens separem del valencià tradicional i ens supeditem al castellà, que no practica la distinció de tastar i provar.
El verb tastar és un bon exemple del nord que ha de seguir el valencià culte. Per a aconseguir el model lingüístic que la societat valenciana necessita, no hem de canviar paraules usuals i vàlides per paraules que no diu ningú, sobretot si fent eixa operació perdem característiques pròpies del valencià i ens acostem al castellà. El camí adequat és partir de la nostra forma de ser i de parlar. La immensa major part del valencià culte ha d’estar lligat als carrers valencians, des del Maestrat a les Valls del Vinalopó (i l’Horta d’Oriola, on es diuen tantes paraules valencianes). Ha de ser una llengua natural i fresca, amb la qual es puguen identificar d’una manera oberta els valencians actuals. I, sobre eixa base, hem de fer dos operacions: d’una banda, procurar que tornen a la vida quotidiana aquelles paraules que els nostres pares i avis deien habitualment i que en la vida actual són útils; de l’altra, hem de fer que el valencià culte tinga tanta dignitat com tenia aquella llengua formidable que va crear la societat valenciana del segle xv.
